Encamp, 21:30h.
Com diu en Josep MªBrugera en el seu blog, el mestre va començar un quart d'hora abans del previst, cosa estranya, ja que és el primer concert que he estat en què es comença abans d'hora. De forma habitual, els concerts es retarden i no s'avançen i en algun cas (pocs) poden començar puntuals. L'entrada del mestre va ser mítica: com una autèntic fantasma o mòmia vivent va aparèixer caminant amb pasos molt lents a l'escenari i es va fotre de costat davant del teclat. Em va soprendre que no aparegués amb la guitarra. L'acompanyava una banda molt representativa de l'època i potser poc actual que no era espectacular però que en certa manera era la que "feia el fet" per les cançons d'en Dylan. El repertori va ser molt enfocat a fer sonar els temes més actuals del músic, fet que va fer agradar més del que s'esperaven als més rock'n' rolleros -així sonen els seus temes més actuals- i segurament va decebre als personatges més folk que hi havien per allà i que també anaven amb modelet acompanyat (barret de Cowboy, botes amb punta, hermilla, cervesa amb got Dylanià...). També n'hi ha que van disfrutar plenament d'aquesta barreja de rock'n roll, blues, folk, country...) com jo, per exemple. S'ha de reconèixer, però, en això també coincideixo amb tu Josep Mª, que tots plegats havíem de fer un esforç per reconèixer els temes més clàssics els quals el mestre canviava i els feia a la seva manera, a la manera que en aquells moments li rotava. Estic convençuda que és d'aquells personatges que sempre ha fet el que li ha donat la gana i en això també es veu reflectida la seva actitud amb el públic: una actitud passiva, egoista, antipàtica...en què no mostrava cap agraïment cap als seus espectadors que, d'alguna manera, en alguns casos, no deixen de ser el motiu de les seves cançons, trajectòria i música.
D'altra banda, el seu físic mostrava un iaio decadent que malgrat la seva genialitat va davallant...
La veu de Dylan, ara més que mai, és aspre, influenciada pel Whisky i per altres coses, predicant més que cantant. El cantant-poeta, ja és més poeta que cantant.
De totes maneres, no puc acabar d'una altra manera, ja que és allò que aquest personatge, malgrat tots aquests defectes, em transmet: els temes em semblen fantàstics: tenen carisma, personalitat i profunditat.
No sé si el tornaré a veure però no em queda res més que concloure tot dient que:
El mestre és el mestre i que m'ha deixat un bon gust...
En Josep Mª Brugera, n'explica més detalls en el seu blog. Per cert, felicitats pel post. Llegir-ho ara és com tornar a reviu-re el moment.
TB
2 comentaris:
Ei,Ladyblue, les fredes no tenen perquè fer ignorar les calentes. Jo també crec que vàrem assistir a un bon concert. Continuaré escoltant Dylan. I tant com sí. El que dubto es que torni a fer 200 quilòmetres i pagar una pasta per un concert seu. A menys que vingui a Vic... I aquesta festa major segur que no vé. Càssum l'olla! Per cert... fil o teranyina? Un petó.
Bones!!
Concert de Dylan... La veritat anava amb les perspectives tan baixes que fins i tot em va agradar.
No puc opinar massa sobre els temes de Dylan perquè gairabé són desconeguts per a mi, però els més "coneguts" adalt de l'escenari d'Encamp eren simplement ombres del que havien estat anys enrera. D'altres pensaran que eren evolucions, millores, o que l'home els fa com vol... suposo que tots tindriem part de raó...
Les paraules de Dylan eren poesia. Pot ser en algun moment, a més de poesia notavem la presència d'un ésser post-terrenal amb veu d'ultratomba. Intentar cercar el patró melòdic conegut em va resultar força complicat.
Treient això, el mestre Dylan és un mestre que ha influenciat a tantíssima gent, i és clar, tants no poden estar equivocats, no?
Els temes que em van agradar més eren els més rockeros (suposo que als fans de Dylan serien els que menys els hi deurien agradar) però d'altra banda, aquests temes em semblaven juntament amb la banda (excloent al baixista i l'home del violí, banjo, etc. que vaig gaudir de com els hi fotien!!) de banda de segona fila.
En resum, globalment, bon concert. Sobretot perquè aquest home és qui és i representa molt, i no fa pinta que tinguem gaires més ocasions de veure'l. Això sí, un cop vist, no el tornaria a veure, encara que estigués tocant pels carrers de Vic en el MMVV de franc. Aniria a disfrutar de les noves apostes que sempre trobes pels racons de Vic i no m'estaria mirant un home que porta una teranyina a l'orella!!!!
PD: monitors o fil de titella?
Un petó
Publica un comentari a l'entrada