Elegy

...El temps passa pels que no s'hi fixen...

Ben Kingsley. Elegy.








Elegy

Em quedo amb aquesta frase que, en definitiva, resumeix la pel·lícula de l'Isabel Coixet. Diumenge vaig anar a veure Elegy, l'última estrena d'aquesta atípica directora de cinema. Em va agradar bastant tot i que m'hagués semblat millor un altre final. Imagino i accepto que aquest és el final que l'Isabel Coixet tenia clar des d'un principi per aquesta pel·lícula pel missatge que transmet i ara mateix no se me n'acut cap altre, però m'ha sonat molt repetit a "Mi vida sin mi". Penso que tampoc cal tanta tragèdia per arribar a concebe la idea del (carpe diem?), de viure el present, de no perdre el temps. etc.

Ara no voldria criticar tota la peli només pel final, ja que no ho trobo just. L'argument, des del meu punt de vista, m'ha semblat bo, bones seqüències i sobretot, el que destacaria més són les interpretacions tant del ja reconegut i merescut Ben Kingsley com de la últimament reconeguda Penélope Cruz que, en aquest cas no en tinc res a dir. Kingsley que interpreta el paper de professor segur de sí mateix, culte, atractiu...i Penélope també interpreta molt bé el paper d'alumna atractiva, seductora, amb un fons no del tot clar (pel principi).

Així doncs: amor, tragèdia, malaltia, por i soledat es barregen en aquest film com en la majoria de pel·lícules de l'Isabel Coixet per donar una perspectiva del temps curt que ens toca viure. Personalment, em va agradar més "La vida secreta de las palabras" la qual la tinc com una de les meves pel·lícules preferides. Em sembla terrible la història de la guerra que Sarah Polley ens explica, sense veure cap imatge del conflicte, només amb paraules i silencis. És aterridora. Al mateix temps, la química que sorgeix entre els dos personatges (Sarah Polley i Tim Robbins) la trobo molt especial, també en aquesta línia: un amor de poques paraules, molts silencis, nascut a partir de la tragèdia dels dos personatges...molt tendre. Poques pel·lícules m'han arribat a trasmetre tant tot i que en tinc moltes de preferides.

De totes maneres, "Elegy" no s'allunya tant d'aquest art cinèfil que ens crea Isabel Coixet en cadascun dels seus projectes.

Grans frases III

Sempre m'han dit i continuo pensant que...la clau de tot està en les petites coses.

Grans frases II

En la música tots els sentiments tornen al seu estat pur i el món no és sinó música convertida en realitat.

Schopenhauer

Un somriure significa molt. Enriqueix a qui el rep, sense empobrir a qui l'ofereix. Dura un segon pel seu record i, a vegades, mai s'esborra.

Anònim

Sant Jordi

Imatge extreta d'Internet













Moltes gràcies cavallers per les quatre roses rebudes i pels dos llibres. Aquestes petites coses, ajuden a fer el Sant Jordi encara més especial del que és.

Memòries de cap de setmana II

Dissabte 19 d'abril

Roger Mas Quintet. Jazz Cava de Vic. 23:00h.

El jazz lluny de ser un gènere elitista com s'ha dit moltes vegades, segueix sent almenys pel que respecta la meva opinió un dels estils més tècnics i complicats de la música. Aquesta etiqueta que moltes vegades ha obtingut, no té massa sentit si tenim en compte el seu origen, un rock'n roll fusionat que va acabar derivant amb aquest estil tan propi i peculiar.
Personalment, fa poc temps que m'hi he anat endinsant i tampoc és una música que escoltaria a tota hora però de tant en tant, una cançó, un concert...entra bé.
Sobretot, trobo fantàstics aquests estils fusió que hi ha actualment, com ara; algunes grans veus incorporades en el jazz o bé altres estils musicals amb alguns tocs d'aquest...em semblen brutals. Norah Jones seria un exemple, tot i que últimament ha adquirit una tendència massa comercial.
Com ara deia, la tècnica és una de les característiques d'aquest gènere musical. El nivell instrumental sol ser alt i el piano és la clau (aquest comentari no té cap mena d'objectivitat).
Lligat amb això, aquest dissabte em vaig animar a anar a veure a en Roger Mas, no el cantautor (tenen el mateix nom) sinó un pianista de jazz amb el seu quintet que, últimament ha estat força reconegut. La veritat és que va ser bastant impressionant tot plegat. En Roger tocant el piano amb aquesta força, el bateria molt contundent i totalment sincronitzat, el contrabaixista posant-hi el seu toc personal, el saxofonista i trompetista increiblement intensos i el guitarra tres quarts del mateix. Sincerament, em va semblar un gran concert. Al principi van començar molt animats i, a estones melòdics i després al final es van anar apalancant un xic més. Hi posaria un notable perquè, com he dit...el jazz tan pur és només pels apassionats com ara en Roger i la seva banda i els mestres de sempre com John Coltrane, Bill Evans, etc.

Memòries de cap de setmana I

Divendres 18 d'abril

Concert a Hostalets de PowerSlave, grup tribut a Iron Maiden. La veritat és que l'espera es va fer llarga, pel fet que era divendres i que anàvem expressament a veure a aquest grup, tot i que els tocs freaks de Moreno del Metal evitaven l'avorriment. Segueixo pensant, però, que a en David se li dóna molt millor la interpretació que el cant. Podria ser un showman excel·lent. Al final, doncs, els Powerslave no em van decebre. Clavant amb una potència fulminant les versions d'Iron Maiden, vaig sortir d'allà satisfeta. La tècnica musical està increiblement aconseguida, sobretot tenint en compte el currículum i la professionalitat dels integrants del grup. Quim Abramo n'és un dels exemples. Un guitarrista excel·lent que va estudiar música a Berkeley, col·labora amb la revista Guitar Player, ha format part de nombroses bandes i actualment és professor de guitarra a l'Escola de Música de Vic i roman com a guitarrista en diverses bandes cultivant diferents estils musicals (jazz, funky, rock, rock progressiu...). Des d'aquí, també volia felicitar als altres components, com ara a Guillem Plana (ex-guitarrista d'Udol), a Josep Pedragosa (baix), Víctor Nieto (bateria) i Moisès Lopera (veu). Respecte al cantant, dic el mateix que ha dit en Vicenç Bigas en la crítica del 9 nou: arribar als registres de veu de Bruce Dickinson és molt complicat.
Certament, aquest va ser un gran concert que penso que no va deixar indiferent a cap dels que ocupàvem aquella sala. Haig de reconèixer que Maiden no està present en el conjunt de grups o repertori musical que normalment escolto però davant les coses ben fetes, tot clàssic val la pena. A més a més, amb la música com en tot, sempre s'ha d'estar obert a nous estils musicals, noves tècniques, noves perspectives...tot és aprenentatge.

Demà us parlaré del 2n concert del cap de setmana: dissabte 19, a la Jazz Cava, Roger Mas Quintet. Un altre crac.

Paraigües modern

Deixar i recollir

Taquilles per deixar-hi paraigües

Deixar i recollir

Paraigües japonesos

Deixar i recollir

Paraigües infantils

Deixar i recollir

Paraigües enganxats tutti colori

Deixar i recollir

Multitud de paraigües personal·litzats.

Deixar i recollir

Si no tens paraigües, no te'n compris un, sempre te'n trobaràs algun perdut per un despistat que se l'ha deixat...

Realment, en aquest país on la pluja escasseja no donem importància als paraigües. Tot sovint preferim mullar-nos, o bé el portem espatllat, fet una andròmina, o ens el deixem. Cada dia, infinitat de persones es deixen un paraigües en algun lloc del món i, immediatament algú el recollirà. I ara que he tret el tema, estic recordant un documental que vaig veure no fa gaire que es deia "Les espigadores" (França 2000). Aquest estava dirigit per una tal Agnès Varda i es dedicava a seguir i perseguir amb la seva càmara a persones que deixaven i llençaven objectes, menjar, etc. de manera exagerada cada dia i per contra també a les persones que els recollien i en trobaven un ús, ja sigui per necessitat (alguns es dedicaven a recollir les restes de menjar que quedaven soltes en les parades de mercat) i altres per pura necessitat de col·leccionisme (un percentatge més baix) o síndrome de Diògenes. Era interessant veure el contrast entre els que llençaven cada dia milers d'objectes amb la certesa de que no eren necessaris i els que recollien tot el que podien ja que qualsevol cosa era reutilitzable.

Després d'aquest estrany anàlisi, m'he dedicat a buscar fotos de paraigües i n'he trobada alguna d'interessant. Les aniré passant.

Recordant...III

El penúltim va dedicat a tu, ja que l'últim aprofitaré per posar-lo demà que ens farem la foto de grup.

Si no recordo malament ens vam conèixer a 1r de pedagogia. Dins la classe amb els anys es van anar fent bastants grupets, però el primer any el recordo com un any canyero en el sentit que la vam liar bastant. Tu anaves bastant amb el grupet de primera fila i jo anava amb un altre grup, molt macos tots, per cert. Sempre ens trobàvem al metro perquè, en aquells moments, tu vivies a Sagrada família i coincidíem sempre a la línia blava enmig del trànsit de gent. Parlàvem bastant al metro, però a classe cadascú feia la seva. Tot va començar quan a 4rt de pedagogia, tothom havia de fer les pràctiques i a les dues ens va tocar el mateix lloc. A partir d'aquí les dues comencem a fer pràctiques al Casal de barri de Camps Blancs a Sant Boi de Llobregat en una entitat d'adults que es dedica a l'alfabetització, els tallers i les activitats de persones adultes. Tu feies el projecte de teatre i jo de comprensió lectora. Les pràctiques van ser excepcionals. Feina motivadora, tutores excel·lents i la gent molt acollidora. A finals d'any, ens proposen ocupar dos llocs de treball dins l'entitat, ja que hi havia dues companyes que marxaven. I...a partir d'aquí, comencen tres anys intensos, ràpids i d'aprenentatge continu tant a nivell professional com personal que no acabaria mai més si comencés a explicar.
Aquest serà el teu últim any a l'entitat. Et desitjo molta sort en el teu viatge a Nicaragua ja que la petjada que deixes i que alhora et deixen és molt important.
Seguirem compartint experiències de punta a punta del planeta i sobretot seguirem d'aprop el nostre músic preferent (ja saps de qui et parlo).

Fins demà

Recordant...II

m.

Ara que hi estic posada, he posat una altra foto in memoriam. A sants, al restaurant-peixateria. Us enrecordeu que l'endemà vam estar totes amb mal de panxa?? molta peixateria però el peix poc menjable...

Era pels meus 24 si no recordo malament... La Marta, jo, la Dolors, la Miriam i la Montse que és la que tira la foto (després aniré per tu). Sempre ens apuntàvem a tot, oi?? crec que per aquella època vaig batre el record de sopars al mes de la meva vida. Concretament, aquest dia va ser força especial ja que em vau regalar el dau maravellós que a hores d'ara contemplo molts dies a l'habitació quan necessito recordar...
Cada aniversari era un món, aviam qui la feia més grossa, qui tenia més imaginació...Recordo el dia que li vam fer la gimcana a la Dolors...em vaig currar molt les pistes!
I...sobretot, quina despesa!! En definitiva, una època digne de recordar, única i irrepetible com totes les que es van passant.

Ens veiem demà noies!!!!

Recordant...

Després de tants mesos, demà ens tornem a veure...

No tinc paraules per expressar les moltes experiències viscudes amb vosaltres...

Hi ha coses que costa molt explicar-les...

Merci per aquests 3 anys viscuts.

Grans frases I

Aquell que va dir que val més tenir sort que talent, coneixia l'essència de la vida. La gent té por a reconèxier que, gran part de la vida, depen de la sort. Espanta pensar quantes coses se'ns escapen de les mans. En un partit, hi ha moments en què la pilota toca al límit de la xarxa i durant una fracció de segon pot tirar endavant o tirar enrere. Amb una mica de sort, tirarà endavant i guanyaràs o no ho farà i perdràs.

Match Point

Estem parlant de realisme pur i dur, però necessitem de l'optimisme i el no-realisme per sobreviure. El que és important que cadascú segueixi la seva consciència i lluiti pel que vol ja que la sort és inherent a nosaltres.

Es va allargant...

ara dos mesos més...

Això comença a ser una eternitat.

Concloc i alhora comparteixo el que diu en Drexler:

La vida es más compleja de lo que parece

Pensaments

Avui dedico aquest blog a la importància del pensament. Voldria analitzar aquesta frase que tenim aquí al costat (Pren temps per pensar, és la font del poder). Realment el pensament és la font de poder?? Si pensem de determinada manera, les coses aniran cap a una direcció o cap a una altra. És cert això?? en part penso que sí, ja que pensar d'una determinada manera et condicionarà amb certes coses, a reunir-te amb un determinat grup de gent, a escoltar una determinada música, a dedicar el teu temps lliure a unes coses o a unes altres, a treballar en un determinat sector...A vegades, però, és la sort la que juga a favor o en contra. Tothom coneix a persones "que tenen una flor al cul", que tot els somriu i llavors ni nosaltres ni el pensament, poc hi tenen a veure.
A tots ens agrada tenir sort però a mi també m'agrada poder pensar per mi mateixa i poder escollir sense que ningú escolli per mi.
També estic bastant convençuda que poques coses hi ha impossibles. Els somnis tenen un límit perquè són somnis no perquè no puguin ser reals.
Sens dubte, tot allò que pensem és clau per la nostra existència. A mi també m'agrada molt pensar per pensar, pensar coses reals però sobretot pensar en allò impensable, conscient que és impensable. Petits moments lluny de la realitat.

Després de fer aquest anàlisi penso que no he estat molt clara, que potser no m'he donat a entendre massa bé. D'això es tracta. Per mi el blog és un espai més de diversió i d'expressió on tots els pensaments per absurds que siguin hi tenen cabuda.

La màscara

"Una màscara ens diu més que una cara"

Òscar Wilde

Com acabarà el tema de la sanitat en general??
Des d'aquí dono tot el meu suport a les mobilitzacions, reclamacions i queixes que s'estan portant a terme des de Sant Quirze per evitar el tancament del CAP.

Alguna cosa a dir II

La jove o la vella??? Diuen que veiem primer allò que ens sentim més identificats...
Jo veig abans a la jove que a la vella. Si m'hi fixo acabo veient a la vella també, però em suposa més esforç.

Alguna cosa a dir I

La complicació de les coses rau en allò més sencill...

Estranyes semblances II

"Els amos sovint s'assemblen a les seves mascotes".

Estranyes semblances I

Estranyes semblances??