dimarts, 29 de juliol del 2008

Holidays



L'estiu i les vacances, per molta gent, ja han arribat i en diferents formats. Platja, neu, muntanya, parapent, edificis, concerts, pobles, fires, rutes...
Tot i que la platja continua encapçalant el destí preferit per la majoria de gent, cada cop s'estilen més els altres formats que acabo de comentar.
Les vacances ideals serien la combinació de tots alhora. Uns dies a la platja, uns dies a la muntanya, uns dies a Tokyo, un dies a la India, uns dies a Egipte, un dies a la Patagonia i...uns dies a Finlàndia. Lluny d'aquest món ideal, ens hem d'anar conformant amb anar descobrint els diferents formats, mica en mica, any rere any.
El més important és anar disfrutant dels petits moments i petites il·lusions, sense anar més lluny, mai millor dit.

Molt bones vacances a tothom siguin quin siguin els destins que us acompanyin. Jo no us diré pas que escrigueu al bloc cada dia, sinó que foteu com vulgueu, si escriviu durant aquests dies...genial, si no, ho entendré perfectament, sou dels afortunats que proven tots els formats, que van a la platja, a la muntanya, fan un viatge...pels que treballeu, només dir-vos que ara potser és una mica dur però aneu pensant que d'aquí poc us tocarà a vosaltres i ho fareu en una bona època i els que us quedeu però no volgueu escriure, tb ho entendré. Quan s'està de vacances...s'està de vacances.

A disfrutar!

TB

dissabte, 19 de juliol del 2008

Reflexions
















Imatge d'Internet


Al desert també hi ha cadires...

Falta que algú s'hi assegui. Per un moments tothom ho voldria, però de seguida ens preguntaríem, que aquí hi falten coses (persones, animals, vegetació...).

TB

Temps era temps...
















Amsterdam és una ciutat dominada pel color gris. El primer cap de setmana de març del 2006 va ser especial, entre altres coses, perquè unes 16 persones de la colla vam poder viatjar a Amsterdam a partir d'uns bitllets que ens van regalar uns mesos abans en un programa de Tele.
Un cap de setmana dins la ciutat liberal per excel·lència va ser prou per entendre tot el que envolta a aquesta ciutat: des del barri roig, amb els característics aparadors de noies intentant fer negoci i també els característics clients; alguns joves buscant experiències noves i amb ganes de passar l'estona, el clàssic de cada setmana que ja té un edat, que busca companyia o que simplement té una amant perquè no pot aguantar a la seva dona. Les noies, algunes molt joves, cotitzen a la Seguretat Social per aquesta feina, a diferència d'aquí. Moltes d'elles han passat per una operació de canvi de sexe però és totalment inapreciable, tal com ens va comentar un client que anava mig begut i drogat que corria per aquells carrers.
Els coffee-shop estan plens a altes hores de la nit mentre que durant el dia són més transitats pels turistes. En algun cas, ens vam trobar que demanaven DNI per entrar. Es pot dir que n'hi ha de molts tipus: algun una mica "antro" i algun altre molt xulo decorat amb catifes i música àrabs.
Però la ciutat té més coses. Vull dir que té coses molt interessants a part del barri roig i els coffee. Per exemple, els canals. Tot i que no són els canals de Venècia, recórrer els canals d'Amsterdam és encantador sobretot pel fet d'anar veient les cases típiques d'aquesta ciutat amb la particularitat d'estar tortes (ja són així arquitectònicament) i de veure mascotes o animals incrustats a les façanes.
També vam veure alguns dels museus típics de la ciutat (El Van Gogh, Ritzsh museum, el museu del sexe...). Va faltar la casa d'Anna Frank i alguna cosa més que no va donar temps.
La plaça Damm també és una de les més maques de la ciutat. Amsterdam és una ciutat tranquil·la on es nota que no hi ha tants cotxes circulant com en qualsevol altra ciutat, però al principi també costa acostumar-se als ciclistes que te'ls creues per tot arreu i sembla que et vinguin xocar i també el tramvia que va molt ràpid. Les bicis són tot una andròmina, estan per llençar, però la gent les utilitza igualment.
Un cap de setmana per recordar, amb 16 persones, tots molt diferents, unes quantes baralles per decidir el que volíem fer, però...únic, per repetir a la ciutat grisa.


TB

dissabte, 12 de juliol del 2008

Dosi del dia a dia II






















Aquest matí m'he aixecat força d'hora obligadament per anar-me a tallar els cabells. M'ha costat molt després de l sprint d'ahir a la nit. Vam abandonar la nit clònica fent una marató fins el cotxe amb un espectacle de llamps, trons, pluja i pedra en el moment més interessant de les actuacions. Vaig veure els primers clons i bastant bé. Em va sorprendre saber que, un dels components és un "ex-triunfito", en Joan Tena, que acompanya moltes vegades a en Litus en els seus bolos. Els segons, els clons dels Beatles, van ser molt divertits. La reencarnació d'aquest mite estava present ahir entre nosaltres. Si una cosa tenen, és ser els clons dels beatles. Cançons idèntiques, actitud, vestimenta...ahir algú va recordar vells temps tot veient com cantaven i ballaven els més adeptes. Molt divertit. En el moment culminant de l'actuació (almenys per a mi), on s'esperava la presència dels altres clonats, un escenari de xàfec estiuenc va invaïr l'orfeó i el concert no va poder continuar.

Avui he començat el matí amb les coses que tinc pendents des de fa dies: cabells. La perruqueria plena. Entre casaments, canvis d'horari i altres...hi havia molta gent i m'he hagut d'esperar una bona estona. En un moment, m'he posat al dia de temes del cor, música comercial i pentinats de moda. Quin empatx de moda!!! Tothom vol ser guapo, fantàstic, estupendo...
Però el que realment no suporto...és que m'intentin endossar productes que no tinc ni la més mínima intenció de comprar. Últimament, quan hi entro em dóna més la sensació de trobar-me en un banc que en una perruqueria. Si et fas un bany de brillo, no caldrà que et tallis els cabells i tindràs el cabell molt brillant. Per les puntes forcades, tenim aquest sabó que és màgic, especial, les recupera, manté el to del tint, serveix de mascarilla, acondicionador...
Que tens el cabell arrissat i no et vols preocupar més per allisar-te'l...tens l'estirat definitiu...

Entenc la seva postura, han de vendre. Però el que no em sembla bé és que només arribar ja et fotin la cantarella, jo si vull un producte, ja el demanaré.

Bé, potser estic sent massa dura, quan també s'han de dir les coses bones: representa que t'arreglen i, en això sí que ho puc dir, que la majoria de vegades n'he sortit contenta. Que no tothom ho pot dir. Conec gent que quan torna de la perruqueria, se'l torna a rentar per perdre aquell bufat característic de senyora d'edats avançades. Jo això no ho faig. El dia de la perruqueria mantinc el look, ara això sí, el dia següent, me'l rento.

De tant en tant, suposo que és necessari anar-hi i passar per aquest calvari. Una de les coses que m'agraden és aquell massatge al cap que et deixa mig adormit. També m'agrada enterar-me d'alguna xafarderia d'algú del poble, mirar-me les arracades i els anells que tenen i observar "l'abans i el després" dels individus que van passant per allà.

Contra gustos...

TB

divendres, 11 de juliol del 2008

Dosi del dia a dia

















Pujo al cotxe aquest matí i m'adono que està més brut que mai que l'últim cop que el vaig netejar ho havia d'haver fet més a fons i no només per sobre. Una altra cosa que se suma a la llista de coses a fer del cap de setmana. Engego i poso la Norah...però al cap d'una estona m'adono que la Norah no m'ajuda a despertar-me sinó més aviat el contrari, em convida a tornar a dormir i...conduint...val més que no fotem el préssec. Intento buscar alguna cosa animada...intentant no distreure'm massa, però és complicat, tinc tots els CD's bastant ordenats (de les poques coses personals que tinc ordenades) i m'adono que la música dominant dins el meu cotxe no és d'allò més alegre. Alguna cosa trobaré, vaig pensant. Efectivament, trobo un CD rockero de gun'ns, un altre de Manu Chao i en Bob. No m'ho puc creure. Me'n falten. I PJ Harvey?? I Nirvana?? On són?? Retiro el que he dit abans. Què escullo?? En Bob té cançons de tot però últimament l'estic rallant massa i no li vull donar més protagonisme del que es mereix. Em quedo amb Gun's. Em poso les més emblemàtiques: Welcome to the jungle, Sweet Child of Mine, November Rain i Don't Cry. Suficient per despertar-me. Passo per la nova C-17. Això d'anar a 100-120 per aquí és tot un luxe. Ara, acostumada a tantes obres, a tants ziga-zagues, desviaments...sembla que estigui en un altre lloc. La calor traspassa els vidres i el sol penetra dins les ulleres. Tot i així, l'aire acondicionat fa el seu fet i m'ajuda a estar millor. Em trobo una coneguda de Sant Quirze que m'adelanta i em pita i m'adono també que he de quedar amb ella. Aquestes vacances faré una llista de tota la gent amb la que haig de quedar. Si no ho faig així, se m'acaba passant i no ho acabo fent. Després d'aquest break matinal, arribo a Vic.

TB

dimarts, 8 de juliol del 2008

Moment musical nº8















Foto extreta d'Internet


The leading guy


Words would't come stumbled all deaf and dumb
As the crowd awaits his great escape
And his fingers wouldn't move nervous back and blue
Just an eye game, game away now
And he had moved

And he had moved on to god knows where
And he had moved on none of us care
And he had moved on to god knows where
And he had moved on none of us care

So the crowd spit him out
And they shot him through the skies
They crucified rock and rolls worst leading guy

And he had moved on to god knows where
And he had moved on none of us care
And he had moved on to god knows where
And he had moved on none of us care

And he had moved on to god knows where
And he had moved on none of us care
And he had moved on to god knows where
And he had moved on none of us care

Micah P. Hinson


Avui voldria parlar d'un personatge que tot coneixent-ne la seva trajectòria em sembla emblemàtic. És el cantautor Micah P. Hinson que poc té a veure amb el Mika discotequero que tots hem conegut últimament i que té una veu que es pot assemblar a en Freddy Mercury però que l'estil musical no té res a veure amb el purament estil de Queen. Micah P. Hinson és un individu que està emmarcat dins l'escena country, folk i rock a l'estil Johny Cash o Nick Cave però amb un toc molt personal. El més curiós d'aquest personatge però és la seva vida i el valor que li suposa haver-se dedicat a la música.

Mica va néixer a Memphis en el sí d'una família força estricta i de conviccions molt religioses. La seva adolescència ja vé bastant marcada per la música i la composició però el fet que dóna un gir a la seva vida és la presència d'una dona que l'introdueix completament en el món de les drogues i en certa manera, el desvincula de la música. Així, Micah l'any 2000 és detingut i entra a la presó fins als 19 anys per "falsificació de receptes de medicaments". Un cop surt de la presó és expulsat de casa els pares i es troba amb les butxaques buides i sense absolutament res. Obligat a fer de captaire i dormint a cases d'amics, a cases de desconeguts, pels carrers...passa gairebé dos anys com un autèntic rodamón necessitat.

Micah en aquests moments està a punt d'enfonsar-se, no tant pel fet d'haver de viure enmig dels carrers sinó més aviat pel fet de no tenir ni una guitarra per compondre (la seva veritable passió). Més endavant, aconsegueix una feina de telemarketing, d'aquesta manera pot dormir en un hostal i aconsegueix també una guitarra i altres instruments que li deixen uns amics. Durant aquesta època tant dura i font d'inspiració aconsegueix compondre unes 30 cançons.

L'any 2003 es dedica a treballar els seus antics temes amb el grup de Texas The Earlies i, és a partir de llavors, quan una de les seves maquetes va arribar a la BBC a través d'un amic i Micah comença a veure el progrés després de la decadència.

La seva vena artística es deixa veure i és valorada per primer cop després d'una llarg malson. Tot i així, els entrebancs encara hi són presents. Els guanys dels seus primers discos van servir per pagar moltes de les multes que tenia pendents per tema drogues i altres. Les segones veus dels seus discos han estat cantades per ell en diferents tonalitats per manca de pressupost.

Amb les mans buides, una guitarra, un ampli i una bateria i poca cosa més va aparèixer a un concert que es va realitzar a Madrid l'any passat tot dient: Sóc pobre i m'han robat. La pròxima vegada portaré banda. Avui vé un amic de bateria, l'ha après a tocar fa dues setmanes i només se sap les meves cançons.

Així és com Micah representa l'anti-glamour amb el seu aspecte auster. Aquest personatge ningú ho diria però té 20 anys, quan en realitat sembla que en tingui 40. No pensem el contrari quan escoltem aquesta veu tan madura. Totes aquestes coses donen un valor molt apreciable als seus temes que són conseqüència de totes aquestes vivences que sobrepassen l'aventura i que serien autèntiques tragèdies i que queden constatades dins del seus discos. Un noi amb un passat ben obscur. Jo avui he posat la cançó The leading guy del disc The Baby& the satellite, una de les molt poques que surt en el playlist i una de les meves preferides. M'agrada molt aquesta combinació amb les dues veus greus. Jo us recomanaria, però, que us baixeu els dos discos d'Internet, no us n'arrepentireu.

Words would't come stumbled all deaf and dumb -Micah P. Hinson-

El seu myspace: www.myspace.com/micahphinson

TB

dijous, 3 de juliol del 2008

Vida de...


























...No sé perquè en diuen vida de gossos quan en realitat és de gats...

Frase: M.R.
Fotos: TB.