Bob Dylan en concert

Encamp, 21:30h.

Com diu en Josep MªBrugera en el seu blog, el mestre va començar un quart d'hora abans del previst, cosa estranya, ja que és el primer concert que he estat en què es comença abans d'hora. De forma habitual, els concerts es retarden i no s'avançen i en algun cas (pocs) poden començar puntuals. L'entrada del mestre va ser mítica: com una autèntic fantasma o mòmia vivent va aparèixer caminant amb pasos molt lents a l'escenari i es va fotre de costat davant del teclat. Em va soprendre que no aparegués amb la guitarra. L'acompanyava una banda molt representativa de l'època i potser poc actual que no era espectacular però que en certa manera era la que "feia el fet" per les cançons d'en Dylan. El repertori va ser molt enfocat a fer sonar els temes més actuals del músic, fet que va fer agradar més del que s'esperaven als més rock'n' rolleros -així sonen els seus temes més actuals- i segurament va decebre als personatges més folk que hi havien per allà i que també anaven amb modelet acompanyat (barret de Cowboy, botes amb punta, hermilla, cervesa amb got Dylanià...). També n'hi ha que van disfrutar plenament d'aquesta barreja de rock'n roll, blues, folk, country...) com jo, per exemple. S'ha de reconèixer, però, en això també coincideixo amb tu Josep Mª, que tots plegats havíem de fer un esforç per reconèixer els temes més clàssics els quals el mestre canviava i els feia a la seva manera, a la manera que en aquells moments li rotava. Estic convençuda que és d'aquells personatges que sempre ha fet el que li ha donat la gana i en això també es veu reflectida la seva actitud amb el públic: una actitud passiva, egoista, antipàtica...en què no mostrava cap agraïment cap als seus espectadors que, d'alguna manera, en alguns casos, no deixen de ser el motiu de les seves cançons, trajectòria i música.
D'altra banda, el seu físic mostrava un iaio decadent que malgrat la seva genialitat va davallant...
La veu de Dylan, ara més que mai, és aspre, influenciada pel Whisky i per altres coses, predicant més que cantant. El cantant-poeta, ja és més poeta que cantant.

De totes maneres, no puc acabar d'una altra manera, ja que és allò que aquest personatge, malgrat tots aquests defectes, em transmet: els temes em semblen fantàstics: tenen carisma, personalitat i profunditat.

No sé si el tornaré a veure però no em queda res més que concloure tot dient que:

El mestre és el mestre i que m'ha deixat un bon gust...

En Josep Mª Brugera, n'explica més detalls en el seu blog. Per cert, felicitats pel post. Llegir-ho ara és com tornar a reviu-re el moment.

TB

queden............54 hores

QUEDEN....



54 HORES...

Moment musical nº7

Like A Hurricane

Once I thought I saw you
in a crowded hazy bar,
Dancing on the light
from star to star.
Far across the moonbeam
I know that's who you are,
I saw your brown eyes
turning once to fire.

You are like a hurricane
There's calm in your eye.
And I'm gettin' blown away
To somewhere safer
where the feeling stays.
I want to love you but
I'm getting blown away.

I am just a dreamer,
but you are just a dream,
You could have been
anyone to me.
Before that moment
you touched my lips
That perfect feeling
when time just slips
Away between us
on our foggy trip.

You are like a hurricane
There's calm in your eye.
And I'm gettin' blown away
To somewhere safer
where the feeling stays.
I want to love you but
I'm getting blown away.

You are just a dreamer,
and I am just a dream.
You could have been
anyone to me.
Before that moment
you touched my lips
That perfect feeling
when time just slips
Away between us
on our foggy trip.

You are like a hurricane
There's calm in your eye.
And I'm gettin' blown away
To somewhere safer
where the feeling stays.
I want to love you but
I'm getting blown away.

Neil Young


Avui... Neil Young. Estava al cotxe i ara portava bastants dies escoltant a la Joana Serrat. No me'n canso. Aquesta noia és increible, cada cop que l'escolto penso en mites com: Patti Smith, Cat Power, Jewel, Alanis Morrisette, Dylan i moltes altres grans influències sense exagerar. Queda pendent dedicar-li un post.
Doncs bé, després he decidit posar el The Greatest Hits de Neil Young i he pensat que la cançó que estava escoltant i que em feia passar uns moments fantàstics dins el cotxe havia de ser moment musical dins del blog.
Aquesta no és ni més ni menys que...Like a Hurricane, com un huracà. Aquesta cançó entenc que està dedicada a algun amor impossible. Així, a banda de les guitarres del començament i del final que parlen per sí mateixes ens invaeïx aquest romanticisme que despren la cançó.

I am just a dreamer, but you are a dream (Sóc un somiador, però tu també ets un somni).
You are just a dreamer, but I just a dream (Ets una somiadora, però jo també sóc un somni).

Neil Young cantant canadenc que oscil·la entre la música: rock, folk i country i que va començar amb un grup que es deia: Neil Young & The squires. Posteriorment va acabar formant la banda Buffalo Springfield i la seva última formació a banda del seu projecte en solitari va ser: Crosby, Stills, Nash & Young. Al llarg de la seva carrera, ha anat publicant molts discos. No me'n conec ni la meitat ja que n'hi ha molts i de molt antics però més o menys he anat escoltant els temes més clàssics. Fa poc vaig comprar el recopilatori Greatest Hits i n'estic bastant contenta. Ho deixo obert, per si algú més coneixedor de Young o més representatiu de l'època, hi vol fer alguna aportació.

Segons fonts diverses, la seva música ha influenciat a grups com: Pearl Jam, R.E.M., Teenage Fanclub, etc i ell mateix ha estat influenciat principalment pels Beatles, entre altres.

Poc més en puc dir, només que les seves cançons són úniques, que té una veu molt especial i que el so de guitarra em sembla molt "Young".


I am just a dreamer,but you are just a dream.
You are a dreamer, but I am just a dream.
-Neil Young-


TB

Osonosfera

Flowers in the night. S.Q. TB.

Em sembla molt bé la idea de posar en comú tots els blogs de la comarca per compartir opinions, anècdotes, experiències tenint en compte la varietat de blogs: personals, polítics, literaris, poètics...una bona manera d'enriquir-se temàticament, passar una bona estona i participar-hi.

Salutacions des de l'osonosfera.

...

Ariadna in Perafita. TB.


No és tant important allò que van fer de nosaltres, sinó el que fem nosaltres amb allò que van fer de nosaltres.

Jean Paul Sartre

Altres especialitats de la casa

El Frietmuseum és el nou museu de la patata rossa a Bèlgica des del maig. Aquest està format per escultures i escultures de patates amb diferents formes i condiments. Els visitants també les podran provar.

La veritat, merescudes són les patates rosses de tenir un museu ja que hi ha pocs menjars que siguin tant agraïts per tothom com ho són les patates; ja siguin rosses, bullides, al forn, chips, braves...

Quan mengem patates, oblidem això "d'altres especialitats de la casa".

M'en vaig a fer unes patates!

Tothom té un bar que el fa seu, jo em quedo amb el Tsé-Tsé. No té res d'especial, però és el meu bar...

Sempre ens quedarà el Tsé-Tsé.

Moment musical nº 6

Under a glass moon

Tell me
Remind me
Chase the water racing from the sky
Always beside me
Taste the memories
running from my eyes
Nervous flashlights scan my dreams
Liquid shadows
silence their screams
I smile at the moon
Chasing water from the sky
I argue with the clouds
Stealing beauty from my eyes

[ Letras de Canciones encontraron en es.mp3lyrics.org/d46 ]
[Chorus:]
Outside the soundness of your mind
Bathing your soul in silver tears
Beneath a blackened summer sky
Praying for time to disappear

Beneath a summer sky
Under glass moonlight
Night awaits the lamb's arrival
Liquid shadows crawl
Silver teardrops fall
The bride subsides to her survival

By your hand
I've awakened
Bear this honor in my name

[Chorus]

Dream Theather

Aquest moment musical és una petició. Espero que t'agradi i que, si ho creus necessari, hi afegeixis alguna cosa al teu grup predilecte.

Avui li toca el torn a Dream Theather "El teatre dels somnis". Els genis de la tècnica i amb diverses influències: les principals;Yes, Genesis, Steve Morse. I les més secundàries: Elton John, U2, Iron Maiden, Deep Purple, Queen i fins i tot Muse en alguns dels seus últims temes. Altres grups com Metallica, també en són els seus adeptes. La música és totalment progressiva. De fet, el seu estil el podem caracteritzar com a: metal progressiu. Aquests nois provenen d'una escola de música molt important que és Berkeley i, on també s'hi va formar l'osonenc Quim Abramo com ja vaig comentar anteriorment. Alguns dels components es van conèixer allà i si una cosa té aquest grup és la qualitat musical que, no deixa indiferent a ningú, però que moltes vegades es pot convertir en un malson sobretot en algun dels seus temes més "metal". John Petrucci, el guitarrista, va ser un dels protagonistes de la gira del G3, juntament amb Steve Vai i Joe Satriani i acompanyats també per Mike Portnoy, bateria de Dream Theather. I aquest trio de guitarristes estan considerats dels millors guitarristes del moment dins del panorama rock-metal.

Personalment, el disc que més m'agrada és: Metropolis Pt 2: Scenes from a Memory. I també aquesta cançó que he posat avui. No m'agrada tant el que estan fent últimament. Cada cop s'estan tornant més heavies, perdent així el feeling que desprenen amb les seves anteriors balades. L'any passat els vaig veure en directe a Saragossa al festival "Monster's of rock" i no em van agradar massa. És difícil d'explicar, els vaig trobar boníssims però avorrits. Moltes vegades, necessites un punt de...no sé com dir-ho, potser de "naturalitat", desafinació (sempre en el moment adequat) o...si més no...complicitat amb el públic. Els vaig trobar molt freds. M'agradaria pensar que no tots els concerts de Dream són com aquell.

La cançó que he posat avui m'agrada molt. Podria ser banda sonora, potser pel començament, ara no sé de quin tipus de peli...potser d'acció o de ciència ficció o...fins i tot de por. I els canvis m'encanten: el teclat brutal.

La lletra parla de l'univers. És un continu joc de paraules que parla de la unió de la natura amb algú, probablement del compositor. Normalment, les lletres acaben sent autobiografies. Sempre és més fàcil escriure sobre un mateix que imaginar-se depen de què.

Em quedo amb la frase:

I argue with the clouds

-Dream Theather-

Dedicat a tu.


TB

Break als moments musicals II

El teu pitjor enemic és el teu gran mestre.

(Dalai Lama)

No sóc budista, però hi ha coses d'aquesta filosofia-religió que estan bé. Cada divendres, a Catalunya radio a les 20:15 en parlen i fan uns moments de meditació. Jo aquí ja no hi entro, però a vegades escolto el debat i és prou interessant. Ahir van dir aquesta frase que he posat avui i em va cridar l'atenció. En realitat, el que pensem que és el nostre major enemic, es converteix en el nostre principal mestre perquè a través d'aquest ens acabem coneixent més, perquè posem en pràctica tot un seguit d'estratègies d'autocontrol o d'impuls per fer front a aquest. Un cop les haguem utilitzat, ens adonarem si aquestes ens han estat útils o no i haurem creat un aprenentatge. També deien que això de l'enemic, depen molt del context, de la situació, de les impressions, de la imatge que tenim de nosaltres mateixos, l'ego, etc.

Al final "tot acaba sent relatiu".

El sentit de l'humor, segons aquest principi, és molt important per frenar aquest tipus de pensaments negatius.

Bé, tot això només són teories. La pràctica és molt més complexa del que sembla, però no està malament a vegades escoltar coses d'aquestes, agafant el més important de cada cosa però tenint molt clar el límit d'aquestes filosofies o religions, ja que a la pràctica totes acaben sent el mateix.

He posat dues fotos: una és la del Ying-Yang, un símbol molt representatiu i força antic que indica el principi de totes les coses: que tot està lligat, que allò positiu va lligat amb allò negatiu, la masculinitat i la feminitat, el si i el no, etc. I l'altre també és el Ying-Yang però en forma d'ull i aquesta és perquè m'ha agradat, perquè l'he trobada original.

No he posat cap foto del Buda ni del Dalai Lama perquè em semblava que m'estava posicionant massa o fent propaganda d'una cosa a la que no crec i perquè els budes ja rallen últimament amb les decoracions colonials. Avui en dia, tothom té un buda al seu pis per decorar. Penso, si no hi creuen els que el posen, no hi han figures més divertides i més originals per posar???

Bé, això era un break als moments musicals perquè, no vull que aquest blog es converteixi únicament en matèria musical.

Moment musical num. 5

foto extreta de www.musicnewsculture.com/.../06/2007/

Kentucky Avenue

Eddie graces buick got 4 bullet holes in the side
charlie delisle sittin at the top of an avocado tree
mrs storm'll stab you with a steak knife if you step on her lawn i got a half pack of lucky strikes man come along with me lets fill our pockets with macadamia nuts then go over to bobby goodmansons and jump off the roof hilda plays strip poker and her mamas across the street joey navinski says she put her tongue in his mouth dicky faulkners got a switchblade and some gooseneck risers that eucalyptus is a hunchback theres a wind up from the south let me tie you up with kite string and i'll show you the scabs on my knee watch out for the broken glass, put your shoes and socks on and come along with me lets follow that fire truck
i think your house is burnin down
then go down to the hobo jungle
and kill some rattlesnakes with a trowel
we'll break all the windows in the old anderson place
and steal a bunch of boysenberrys
and smear em on our face
i'll get a dollar from my mamas purse
and buy that skull and crossbones ring
and you can wear it around your neck
on an old piece of string.

Then we'll spit on ronnie arnold
and flip him the bird
and slash the tires on the school bus
now don't say a word
i'll take a rusty nail
and scratch your initials on my arm
and i'll show you how to sneak up
on the roof of the drugstore.

Take the spokes from your wheelchair
and a magpies wings
and tie em to your shoulders and your feet
i'll steal a hacksaw from my dad
and cut the braces off your legs
and we'll bury them tonight in the cornfield.

Put a church key in your pocket
we'll hop that freight train in the hall
and we'll slide all the way down the drain
to new orleans in the fall.

-Tom Waits-

La cançó de Tom Waits ja és aquí pels impacients. La veritat és que ara feia temps que no l'escoltava i el diumenge van fer El tigre i la neu de R. Begnini (director i actor de La vida es bella ) i vaig tornar a disfrutar amb aquesta pel·lícula i banda sonora. No recordava que era de Tom Waits i que ell participa també al film. Va ser llavors quan vaig decidir posar en Tom Waits dins dels meus moments musicals. Abans, però s'ha col·lat la versió de Urge Overkill de Pulp Fiction ja que aquesta també la vaig escoltar diumenge. Estava indecisa, i finalment, vaig decidir deixar en Tom Waits i posar la primera abans per treure-me-la de sobre (en el bon sentit de la paraula). Així doncs, diumenge, dia d'emocions.

La cançó que canta a la pel·lícula de Begnini es diu: You can never old back spring. Per situar-nos en el temps, faré quatre pinzellades de la seva biografia:
Tom Waits va néixer a Califòrnia el 1949 (ja té uns anys l'home) i es consolida com a compositor, pianista, cantant i actor ja que ha participat a vàries pel·lícules al llarg de la seva vida no només com a músic. El seu primer disc es publica l'any 1973 i es veu molt influenciat per The Eagles i Tim Buckley. Tanmateix, les seves influències han anat canviant amb el temps ja que són molts els discos que ha anat publicant, gairebé disc per any. Amb el temps, Tom Waits ha anat agafant altres referents com ara Louis Armstrong (en els últims discos queda evident la influència si escoltem la veu), Bob Dylan, etc. Però en sí, ell és una influència. Ara per ara, hi ha molts cantautors que s'alimenten d'aquest referent com ho fan d'en Bob Dylan o de Nick Cave. A més a més, una de les virtuds és aquest estil o gènere tan eclèctic que toca, que pot anar des del rock experimental, al blues, jazz, cabaret, etc. Diuen que va compartir manager amb Frank Zappa i que en un principi utilitzava el nom artístic de Thomas Wait. Els temes que més destacaria són:
...

-I Hope that I don't fall in love with you, Martha. Closing time (1973).
-Blue Valentine, Kentucky Avenue, Romeo is Bleeding, Cristhmas card. Blue Valentine (1978)
-All The World is green. Banda sonora La vida secreta de las palabras.
-You can never hold back srping. Banda sonora de El tigre i la neu.

...

Kentucky Avenue és un tema força barroc pel que fa a la lletra. La cançó ens parla d'un seguit d'aventures a l'estil Indiana Jones que succeixen a la Kentucky Avenue en un moment. Des de robatoris, trets, persecussions, accidents, relacions socials, etc. No té una fàcil traducció. Ara penso que podia haver agafat una altra cançó menys complicada.


"Put a Church Key in your pocket"

-Tom Waits. Kentucky Avenue-


Espero que us agradi i els que puguin anar als concerts que ofereix a Barcelona que el disfrutin molt. S'ho val.

Us deixo amb tres cançons: Kentucky Avenue a l'entrada del blog, Blue Valentines que a més de ser el nom de la cançó ho és també del disc i All The World is Green.


TB

Moment musical nº4

Girl, you'll be a woman soon

Girl, you'll be a woman... soon

I love you so much, can't count all the ways
I'd die for you girl and
all they can say is
"He's not your kind"
They never get tired of putting me down
And I'll never know when I come around
What I'm gonna find
Don't let them break up your mind.
Don't you know...

Girl, you'll be a woman soon,
Please, come take my hand
Girl, you'll be a woman soon,
Soon, you'll need a man

I've been misunderstood for all of my life
But what they're saying girl
it cuts like a knife
"The boy's no good"
Well I've finally found
what I'm a looking for
But if they get their chance
they'll end it for sure
Surely would
Baby I've done all I could
Now it's up to you...

Girl, you'll be a woman soon,
Please, come take my hand
Girl, you'll be a woman soon,
Soon, you'll need a man

Girl, you'll be a woman soon,
Please, come take my hand
Girl, you'll be a woman soon,
Soon but soon, you'll need a man.............

-Urge Overkill (Composició de Neil Diamond)-

Haig de ser sincera i dir que, en un principi la meva idea era incloure en Tom Waits en el meu següent moment musical per diverses raons que us explicaré en els pròxims dies però ahir, de forma inesperada, es va creuar per davant meu una cançó que havia de posar pel que representa.
Doncs aquesta, no és ni més ni menys que la banda sonora de Pulp Fiction, una obra del mestre de Tarantino i la seva musa Uma Thurman. El cine de Tarantino m'agrada tot i que no és pas del meu estil. Però el trobo molt ben fet. M'agraden molt els muntatges que normalment fa tant amb les imatges, com amb la música...
Així doncs, a Pulp Fiction, aquesta cançó no passa desapercebuda i es converteix en gran tema.
Posteriorment, a les dues parts de Kill Bill (excel·lent pel·lícula) la tria que també fa Tarantino impressiona.
Aquest tema d'avui, a part d'agradar-me molt, em recorda a altres èpoques passades, moments viscuts...

La ironia és la última possibilitat que li queda a la raó per no deixar-se portar per la realitat.

Pulp Fiction

A disfrutar del tema, que és bo!

TB