Com la pròpia ombra

I...apareixia en els seus somnis. Dia rere dia, com si fos la seva pròpia ombra. En poques ocasions la veia o la sentia, però estava allà. Havien fet massa tros de camí, a vegades ben pla i sense ambivalències. Però, com és evident, sempre hi ha obstacles i n'hi havia hagut. A mig camí, s'havia replantejat tornar enrere moltes vegades però sempre hi havia aquella veu interior que l'empenyia a tirar endavant i, quan sentia aquella força que li donava allò, estava disposada a caminar cap al més camí dels infinits.

No calien les paraules, es comunicaven a través de la mirada. El llenguatge no-verbal era el seu mitjà de comunicació. Sentir, sentir, sentir. El llenguatge és un invent humà molt productiu però en aquest cas estaven més enllà, en un altra dimensió, en un altre pla de consciència on les paraules resten.

I així seguirà, lluny o a prop, el silenci no es fondrà, seguira en un nivell còsmic i només ella i allò que semblava la seva ombra es mantindrà la resta dels seus dies.

I ella li va transmetre: "T'esperaré en una altra vida".

Recuperant l'Amatista i la turquesa...

L'Amatista brillava més que mai. Diversos cops havia passat per aquella botiga i sense mirar-la, aquella pedra l''enlluernava a l'altre cantó de carrer. Des de sempre que havia tingut com certa atracció pels minerals. Ho recorda perfectament, quan era petita li van regalar un braçalet de turquesa i el tenia guardat com si fos un tresor. Ella recorda que ni se'l posava per por a perdre'l però quan el contemplava, no podia evitar mirar-se'l durant uns segons. Anys després aquella amatista havia despertat el seu interès. Un dia en un restaurant, casualment va trobar un llibre sobre "Les propietats dels minerals" i el va comprar i a partir d'aquí va començar a endinsar-se profundament dins aquest món.

Els minerals tenen unes propietats físiques molt particulars, la manera en què estan formats ja no deixa de sorprendre. Però, també es diu que tenen propietats espirituals i curatives encara que això no es pugui demostrar. Els egipcis utilitzaven els minerals per curar malalties, per protegir-se del mal i actualment comencen a sorgir teràpies relacionades amb els cristalls. Es creu que les pedres tenen energia ja que poden equilibrar els chakres, calmar dolors i que creen una capa protectora contra les radiacions electromagnètiques.

Va obrir el llibre ràpidament mentre dinava i se'n va anar directament a l'Amatista, tot i que va veure que hi havia molts cristalls per descobrir i això l'emocionava. L'amatista era tal com la veia cada cop que passava per aquella botiga, de color lila, brillant i curiosament les propietats que la definien s'ajustaven molt amb als trets del seu caràcter. Va decidir comprar-la.
Quan va entrar en aquella botiga, no s'ho podria creure, es va quedar bocabada durant uns minuts. Hi havia infinitat de pedres i moltes d'elles eren d'una bellesa increible. Però una vegada li havien dit ( i no sabia a on) que la pedra que t'atrau al primer cop d'ull és la que has de comprar.
La té a la seva habitació juntament amb la turquesa de quan era petita i, cada cop que l'observa, s'oblida del temps, tot es immensament gran, és com si mirés a l'univers, tan poderós i majestuós i és en aquell moment que, les preocupacions habituals s'esfondren i deixen de tenir sentit. I, seguidament, venen al cap tot un cúmul de preguntes sense massa respostes.

Diuen que les pedres tenen energia curativa i cadascuna fa una funció determinada, tot plegat, sembla molt metafísic, però si ens parem a pensar....tot és energia, no??

L'amatista prové d'Uruguay i és una varietat de la família del Quartz. Adquireix aquest color perquè en el seu interior es barregen mol·lècules d'òxid de ferro. Com a propietats espirituals es diu que és una pedra estabilitzadora de les emocions i és curativa per l'imsomni, per les ansietats i depressions a part d'altres qualitats. Està relacionada amb el Cahkra de la coronilla.

Més endavant, va descobrir: Lapislatzuli, el Citrino, l'Ònix, la Pedra lluna, l'Ojo de tigre, la Malaquita, la Celestina, l'Àmbar, la Selenita, Howlita, la Turmalina, l'aiguamarina, tots els tipus de quartz, lepidolita i la seva fascinació la porta a conèixer dia rere dia diferents minerals.

TB

Ooh feeling good...

Muse és un d'aquells grups del s. XXI. Moltes vegades tendim a anar a enrere en el temps a l'hora de buscar bona música. Sóc la primera que em declaro fanàtica de la música dels 60 i dels 70 i que en algun moment he pensat que, aquella revolució musical era insuperable, però, la veritat és que, lluny dels registres més comercials, en l'actualitat també podem trobar autèntiques glòries. Precisament Muse és un d'aquells grups que s'ha alimentat dels referents i els ha millorat. Ha creat una simbiosi casi perfecte d'estils i una tècnica inigualable. Es pot ser més precís?? l'excés de notes amb què es belluguen no acaba sent mai un abús, com passa amb altres grups, com per exemple Dream Theater. Cada cop que els escolto, començo pel disc Origin of simmetry i segueixo amb l'anterior The Resistance i quedo bocabadada. Tot un esclat d'estils van arribant com un degoteig, sense pressa però amb profunditat a l'oida. Pocs discos i una petita trajectòria però amb un pòsit madur. Un so pop-rock contundent que, en ocasions es barreja amb l'electrònica i que presenta un embolcall totalment clàssic. Cada introducció i desenllaç va acompanyada d'un perfecte solo de piano clàssic, a vegades creació pròpia i d'altres, una pura interpretació d'algun compositor clàssic, en especial Chopin.
Els referents que abans parlava, des del meu punt de vista són molt clars sense entrar en matisos. Per una banda, la música clàssica com a base principal i com a estigma que va apareixent en gairebé tots els temes. Com he dit abans, compositors de la talla de Chopin tenen especial rellevància en aquest grup. Algun tema també pot recordar a una banda sonora o fins i tot a una òpera.
Queen crec que també té una gran influència, especialment el tema Guiding light i Unitated States of Eurasia. Igual que aquest grup, els Muse tenen la capacitat de projectar i transmetre una força humana a la seva música que permet fer himnes de les cançons. Permet també arribar a públic nombrós per la gran varietat d'estils que dona a conèixer, però sempre és un prototip de melòman exigent, això sí.
I...per últim, també crec que han absorbit elements de Radiohead. En alguns llocs, es parla que són deixebles d'aquests. Els Radiohead també tenen alguns temes molt especials però no és equiparable amb el nivell musical que tenen els Muse.
Si entrem en més matisos, també podríem trobar elements del Rock Progressiu com Dream Theater o altres, moments de funky, hip-hop i molta electrònica. Amb una música tant complicada, la llista de referents és inacabable. No ens podríem cansar mai. Podem triar segons el moment. Deixant el New Born o Uprising per quan necessitem adrenal·lina, Undisclosed Desires i I belong to you pels curiosos i Unitated States of Eurasia, Space Dementia i Micro Cuts pels més exigents i sibarites.
No hi ha dubte, Muse és la nova generació de la bona música. Són els nous Déus de la música actual. I amb això, ressenyo el meu moment musical nº10.

Feeling good

Birds flying high
You know how i feel
Sun in the sky
You know how i feel
Reeds drifting on by
You know how i feel
It's a new dawn
It's a new day
It's a new life
For me
And I'm feeling good

Fish in the sea
You know how I feel
River running free
You know how I feel
Blossom in the trees
You know how I feel
It's a new dawn
It's a new day
It's a new life
For me
And I'm feeling good

Dragonflies out in the sun
You know wot I mean
Butterflies all having fun
You know what I mean
Sleep in peace when the day is done
It's an old world
It's a new world
It's a bold world
For me

Stars when you shine
You know how I feel
Said i'll be fine
You know how I feel
Oh freedom is mine
And I know how I feel

It's a new dawn
It's a new day
It's a new life
For me
Ooh feeling good
Ooh feeling good

Muse



Ooh feeling good...

TB

Viure el temps sent un rellotge

Foto 1 i 2: Roger Van der Wall i Osona.com
Foto 3: TB.

Comença el dia. Avui jugarem a ser uns altres però amb la nostra essència. 247 rellotges dalinians de color fucsia mouen els seus engranatges a ritme de carnaval. Avui ells mateixos posen les hores, aturen el temps quan volen i l'avancen quan s'escau, encara que, en el segon cas no s'hi trobaran. La nit és llarga però s'ha de viure cada instant. El temps només és un concepte, el que importa és com el vivim.

Carnaval 2011. 05/03/2011.

TB

Dues mirades amb una diferència: el pas dels anys

Sharbat Gula. 13 anys. Foto de Steve McCurry.






















Sharbat Gula. 30 anys. Foto de Steve McCurry.

Dues mirades que són una mateixa i que l'únic que les diferencia és el pas dels anys. La primera és viva, intensa i extremadament expressiva. Aquesta nena afganesa procedent d'un camp de refugiats de Nasir Bagh (Pakistan) que Steve Mccurry va plasmar l'any 1984, que ha recorregut tot el món en forma de portada i que, 17 anys després va poder repetir in situ amb la mateixa dona, no deixa indiferent davant de qualsevol que la miri. En la segona, no haguessim intuït ni de bon tros que fos la mateixa. La mirada transformada en el temps ja no és ni tan viva, ni tan intensa, ni tan expressiva. Els trets facials denoten: preocupació, dolor, envelliment prematur, una vida que no ha estat fàcil i la solitud projectada en el seu passat.

McCurry va treballar durant molt temps per la recerca i captura d'aquella cara que l'havia fascinat i la necessitat i l'angoixa de retrobar-la el tenien ben perdut. Però no era fàcil localitzar-la, li va requerir una exhaustiva investigació. Mccurry va reaparèixer al camp de refugiats i allà tenia la última oportunitat ja que aquell camp breument seria tancat. Per tal d'esbrinar amb certesa si era ella, a partir de la fotografia es faria un escanner de l'iris dels seus ulls.

Després de parlar amb diferents dones amb un físic similar i ja donant la batalla per perduda, va aconseguir parlar amb un home que es declarava germà de la noia i a partir d'aquí van poder veure-la i parlar amb ella. La protagonista en qüestió de la segona fotografia tenia uns 30 anys i es deia Sharbat Gula.

He estat revisant el treball d'aquest fotògraf i realment, em costa trobar les paraules per expressar el que representen les seves fotos. Les imatges parlen per sí soles. Tant sols un clic pot dir-nos moltes coses, pot donar-nos un missatge, podem veure el reflex de la vida en els ulls d'altres persones que estan en una altra part del món. Però sobretot, el reflex de la seva pròpia vida, tant diferent a la nostra, en molts casos (en el cas del fotoperiodisme que intenta captar imatges de conflictes o de llocs desafavorits). Steve tenia un truc i era fer que la gent que fotografiava no s'adonés que portava una càmara, en aquells moments surtia l'ànima amb total transparència i aquella imatge ja quedava immortalitzada.

Podeu entrar a la seva pàgina Steve McCurry i segurament no us deixarà indiferent. Diverses galeries de fotos del seu treball en diferents països vesteixen la pàgina i t'envolten en una atmosfera de sensacions, d'emocions, de realisme...

Tot i que no em considero una experta en el tema ni estic gaire al dia sobre els fotògrafs importants, avui m'he permès de recordar aquesta foto que tant important va ser i, de ben segur, que ha estat el referent d'altres treballs posteriors.

Poques persones obliden aquesta cara. Tothom qui la veu, sigui on sigui, o en un diari vell, en una revista o en alguna pàgina web, s'ha d'aturar uns instants per observar d'aprop la seva bellesa i precisió.

TB

I quan la música són moltes coses...Bunbury

El 8 de desembre vaig assistir a un concert. Era la tercera vegada que anava a veure Enrique Bunbury al Liceu. Des de fa un temps, quan ve a Barcelona opta per fer els seus concerts de rock allà. Això forma part de l'encant de veure Bunbury. Estàs escoltant aquella veu poderosa, que sembla que no tingui topall, un registre que no es pot catalogar, que va, des dels més greus als més aguts amb una freqüència i una potència úniques, en un teatre com aquell, és indiscutiblement especial. També l'estridència de les guitarres que lidera Jordi Mena amb contundència i, a estones, el teclat i l'acordió de la mà de Jorge Rebenaque fan que vibri el Liceu.

Totes aquestes pinzellades dures, amb el pinzell gruixut i a batzacades, contrasten en un lloc únic, on cada fila, cada llum, cada detall està col·locat per quedar mut, per respirar, per enamorar, per sonar com mai. A més, si estàs col·locat en un bon lloc, on la visió sigui molt bona, la sensació encara és millor. En el nostre cas, era sisena fila de platea.

A les 20.30 el Liceu ja s'anava omplint. A l'observar l'escenari durant uns minuts i després girar-te, es podia veure l'efecte de com s'havia anat omplint durant aquest temps. La sensació d'aquella sala era de semblar petita però no era així. El sostre és alt, hi ha moltes files i, dins de cada fila, s'hi pot encabir molta gent. Des de platea, una mirada cap a dalt, resultava fins i tot impactant, marejadora i, em sentia terriblement observada. Amb els llums principals apagats a les 20.55, només quedaven encesos els canelobres o llums de cada fila. La imatge de davant cap enrere era com si hi haguessin moltes cares somrient tal com es pot observar a la foto.


A les 21h, una intro sopren als espectadors, ansiosos esperant l'entrada dels músics i especialment d'Enrique Bunbury. Un cop acabada, entren els músics i...Bunbury.
Corona l'entrada començant amb Las Consecuencias, un tema de l'últim disc i, la seva aparició es veu condicionada per aplaudiments, admiració i serietat. Sempre que l'he anat a veure, comença la primera cançó de concert amb una certa distància: amb ulleres de sol, sense moure's i amb un tema força calmat i després es va veient l'evolució, de com va donant de sí a l'escenari després d'un primer escalfament. Un petit aperitiu per treure la gana però sense quedar-nos massa tips.

Al segon tema, el cor s'accelera, les cames es movien soles sota la cadira. El Extranjero ja és una canço que permet bellugar-se, disfrutar de l'acordió, de les frases i de l'atmosfera creada en aquell instant. I així, tot el seu repertori va sortint a la llum contraposant els diferents estils, tot pensat per no cansar per sentir d'una determinada manera en cada cançó. De todo el mundo va venir després i aquí es va fer el silenci. Només cal escoltar i pensar en la lletra que el defineix molt bé. Un rodamón que va voltant, que passa per tot arreu però no es queda enlloc.

Altres sorpreses de la nit van estar temes com: Alicia, El Rescate i un aclamat tema d'Heroes del Silencio que va recordar temps immemorables.

Dues hores intenses però curtes. Un parell d'entrades i sortides van ajudar a canviar d'estil, de vestimenta, d'acte (com si d'una obra de teatre es tractés) per omplir aquestes hores de bona música. I...al final, ja no queda res, només el record.

I les cares somrients, lentament es van anar apagant, van canviar l'expressió, van deixar de somriure...

TB

Una realitat fantàstica si se sap encaixar

Uns deien: fantasia feta realitat, altres fantasia pura i dura com la frase de Calderon La vida es sueño y los sueños, sueños son. I per últim; una realitat fantàstica, fruit d'aquest relat.

Ara que acaba una etapa i conclueix un període, arriba l'exasperació festiva i nadalenca. De quina manera experimentem les sensacions relacionades amb tal celebritat? Dues maneres contraposades de veure-ho i una tercera més allunyada, que no es posiciona, més Own style.

En alguns casos, compartim les confidències de tot un any, ens retroalimentem de prototips, ens emocionem, esperem amb impaciència tot allò més que inventat, gaudim de la companyia sempre desitjada, i, fins i tot fem un exercici de reflexió per deixar enrere les petjades infernals que ens han anat perseguint i recobrar alè per projectes motivadors, per històries amb previsió de final feliç i energia positiva. Durant aquells dies, els daurats, platejats, verds i vermells vesteixen els carrers, les balconades i els interiors creant un únic patró cromàtic. El tions ens somriuen des de lluny esperant inquiets la nostra arribada. Es compleixen totes les expectatives. Tot anirà tal i com està previst.

Per fi, es va treure la màscara fins que se'n va posar una altra. Ja n'havia portat unes quantes. La que deixava enrere, tenia algunes cicatrius però encara conservava certa innocència en el seu aspecte. Amb totes dues de costat, se'n podia veure l'evolució com quan anem destapant de forma progressiva un joc de nines russes i anem projectant una mateixa imatge que va evoluciant amb el pas dels anys.

En altres casos, arriben els falsos somriures, els personatges inventats, les imposicions en tota regla, les fantasies sota pressió, les eternes i obligades compres, els arbres de naturalesa morta, els Pare-noels amb necessitat de destacar i amb mirades de recel als tions, la companyia que esperem i que no hi és i la que resta absorta i a disgust davant nostra observant el pas de les hores. La fi d'una cosa que no vol acabar, que notem que no ens podem despendre, un llibre d'instruccions que no cal llegir-lo perquè és molt evident. Uns colors que, junts formen una aquarel·la sense substància ni ànima. En aquest cas, hem perdut la imaginació, es fa necessari reivindicar-la: espontaneïtat, la improvisació, els quaderns de notes a mig fer, els verbs sense conjugar, els silencis, les paraules fora de lloc, les respostes amb picardia.

Ella va intentar compartir el quadern de notes amb les frases a mig fer i amb els verbs no conjugats. Va decidir construir nous somnis en base als que ja tenia, sense oblidar els lastres que la mantenien viva, els petits dimonis interiors que l'ajudaven a actuar amb (bona) malícia. Va agafar el joc de les nines russes i el va compartir, sense imposicions. Va intentar viure el seu propi personatge. Va canalitzar l'entusiasme en forma de creativitat. Va agafar totes les peces del trencaclosques i va crear-ne el seu propi. Va disfrutar dels tons verds, vermells, daurats, platejats i va tornar el somriure al tió amb la complicitat de tornar-se a veure. Sense pensar-s'ho, va deixar enrere les obligacions i va descobrir que, les imposicions se les posaria ella.

Així... va deixar el joc de les màscares aparcat. Aquell no era el seu estil. Volia la persona en estat pur, sense contemplacions.
Allò que anelhava, no era res més que la seva llibertat d'expressió en qualsevol cas.

El Nadal se'l fa cadascú a la seva manera. Una realitat fantàstica, si se sap encaixar.

TB