Dues mirades amb una diferència: el pas dels anys

Sharbat Gula. 13 anys. Foto de Steve McCurry.






















Sharbat Gula. 30 anys. Foto de Steve McCurry.

Dues mirades que són una mateixa i que l'únic que les diferencia és el pas dels anys. La primera és viva, intensa i extremadament expressiva. Aquesta nena afganesa procedent d'un camp de refugiats de Nasir Bagh (Pakistan) que Steve Mccurry va plasmar l'any 1984, que ha recorregut tot el món en forma de portada i que, 17 anys després va poder repetir in situ amb la mateixa dona, no deixa indiferent davant de qualsevol que la miri. En la segona, no haguessim intuït ni de bon tros que fos la mateixa. La mirada transformada en el temps ja no és ni tan viva, ni tan intensa, ni tan expressiva. Els trets facials denoten: preocupació, dolor, envelliment prematur, una vida que no ha estat fàcil i la solitud projectada en el seu passat.

McCurry va treballar durant molt temps per la recerca i captura d'aquella cara que l'havia fascinat i la necessitat i l'angoixa de retrobar-la el tenien ben perdut. Però no era fàcil localitzar-la, li va requerir una exhaustiva investigació. Mccurry va reaparèixer al camp de refugiats i allà tenia la última oportunitat ja que aquell camp breument seria tancat. Per tal d'esbrinar amb certesa si era ella, a partir de la fotografia es faria un escanner de l'iris dels seus ulls.

Després de parlar amb diferents dones amb un físic similar i ja donant la batalla per perduda, va aconseguir parlar amb un home que es declarava germà de la noia i a partir d'aquí van poder veure-la i parlar amb ella. La protagonista en qüestió de la segona fotografia tenia uns 30 anys i es deia Sharbat Gula.

He estat revisant el treball d'aquest fotògraf i realment, em costa trobar les paraules per expressar el que representen les seves fotos. Les imatges parlen per sí soles. Tant sols un clic pot dir-nos moltes coses, pot donar-nos un missatge, podem veure el reflex de la vida en els ulls d'altres persones que estan en una altra part del món. Però sobretot, el reflex de la seva pròpia vida, tant diferent a la nostra, en molts casos (en el cas del fotoperiodisme que intenta captar imatges de conflictes o de llocs desafavorits). Steve tenia un truc i era fer que la gent que fotografiava no s'adonés que portava una càmara, en aquells moments surtia l'ànima amb total transparència i aquella imatge ja quedava immortalitzada.

Podeu entrar a la seva pàgina Steve McCurry i segurament no us deixarà indiferent. Diverses galeries de fotos del seu treball en diferents països vesteixen la pàgina i t'envolten en una atmosfera de sensacions, d'emocions, de realisme...

Tot i que no em considero una experta en el tema ni estic gaire al dia sobre els fotògrafs importants, avui m'he permès de recordar aquesta foto que tant important va ser i, de ben segur, que ha estat el referent d'altres treballs posteriors.

Poques persones obliden aquesta cara. Tothom qui la veu, sigui on sigui, o en un diari vell, en una revista o en alguna pàgina web, s'ha d'aturar uns instants per observar d'aprop la seva bellesa i precisió.

TB