Una realitat fantàstica si se sap encaixar

Uns deien: fantasia feta realitat, altres fantasia pura i dura com la frase de Calderon La vida es sueño y los sueños, sueños son. I per últim; una realitat fantàstica, fruit d'aquest relat.

Ara que acaba una etapa i conclueix un període, arriba l'exasperació festiva i nadalenca. De quina manera experimentem les sensacions relacionades amb tal celebritat? Dues maneres contraposades de veure-ho i una tercera més allunyada, que no es posiciona, més Own style.

En alguns casos, compartim les confidències de tot un any, ens retroalimentem de prototips, ens emocionem, esperem amb impaciència tot allò més que inventat, gaudim de la companyia sempre desitjada, i, fins i tot fem un exercici de reflexió per deixar enrere les petjades infernals que ens han anat perseguint i recobrar alè per projectes motivadors, per històries amb previsió de final feliç i energia positiva. Durant aquells dies, els daurats, platejats, verds i vermells vesteixen els carrers, les balconades i els interiors creant un únic patró cromàtic. El tions ens somriuen des de lluny esperant inquiets la nostra arribada. Es compleixen totes les expectatives. Tot anirà tal i com està previst.

Per fi, es va treure la màscara fins que se'n va posar una altra. Ja n'havia portat unes quantes. La que deixava enrere, tenia algunes cicatrius però encara conservava certa innocència en el seu aspecte. Amb totes dues de costat, se'n podia veure l'evolució com quan anem destapant de forma progressiva un joc de nines russes i anem projectant una mateixa imatge que va evoluciant amb el pas dels anys.

En altres casos, arriben els falsos somriures, els personatges inventats, les imposicions en tota regla, les fantasies sota pressió, les eternes i obligades compres, els arbres de naturalesa morta, els Pare-noels amb necessitat de destacar i amb mirades de recel als tions, la companyia que esperem i que no hi és i la que resta absorta i a disgust davant nostra observant el pas de les hores. La fi d'una cosa que no vol acabar, que notem que no ens podem despendre, un llibre d'instruccions que no cal llegir-lo perquè és molt evident. Uns colors que, junts formen una aquarel·la sense substància ni ànima. En aquest cas, hem perdut la imaginació, es fa necessari reivindicar-la: espontaneïtat, la improvisació, els quaderns de notes a mig fer, els verbs sense conjugar, els silencis, les paraules fora de lloc, les respostes amb picardia.

Ella va intentar compartir el quadern de notes amb les frases a mig fer i amb els verbs no conjugats. Va decidir construir nous somnis en base als que ja tenia, sense oblidar els lastres que la mantenien viva, els petits dimonis interiors que l'ajudaven a actuar amb (bona) malícia. Va agafar el joc de les nines russes i el va compartir, sense imposicions. Va intentar viure el seu propi personatge. Va canalitzar l'entusiasme en forma de creativitat. Va agafar totes les peces del trencaclosques i va crear-ne el seu propi. Va disfrutar dels tons verds, vermells, daurats, platejats i va tornar el somriure al tió amb la complicitat de tornar-se a veure. Sense pensar-s'ho, va deixar enrere les obligacions i va descobrir que, les imposicions se les posaria ella.

Així... va deixar el joc de les màscares aparcat. Aquell no era el seu estil. Volia la persona en estat pur, sense contemplacions.
Allò que anelhava, no era res més que la seva llibertat d'expressió en qualsevol cas.

El Nadal se'l fa cadascú a la seva manera. Una realitat fantàstica, si se sap encaixar.

TB