Moment musical num. 1

Moment musical Nº1 Roadhouse blues Ah Keep your eyes on the road, Your hands upon the wheel. Keep your eyes on the road Your hands upon the wheel. Yeah, we're going to the roadhouse, Gonna have a real good-time. Yeah, the back of the roadhouse, They've got some bungalows. Yeah, the back of the roadhouse, They've got some bungalows. They dance for the people Who like to go down slow. Let it roll, baby, roll. Let it roll, baby, roll. Let it roll, baby, roll. Let it roll, all night long. Do it, Robby, Do it! You gotta roll, roll, roll, You gotta thrill my soul, alright. Roll, roll, roll, roll-a Thrill my soul. *improv* Ashen-Lady. Ashen-Lady. Give up your vows. Give up your vows. Save our city. Save our city. Ah, right now. Well, I woke up this morning And I got myself a beer. Well, I woke up this morning And I got myself a beer. The future's uncertain And the end is always near. Let it roll, baby, roll. Let it roll, baby, roll. Let it roll, baby, roll. Let it roll, all night long. The Doors Tema emblemàtic de blues-rock escrit per la banda nord-americana The Doors pel seu disc Morrison Hotel (1970). Seguidament, ha estat versionada pel mateix Jim Morrison en solitari en el disc An American Prayer i per altres grups com Blue Oyster Cult, Status Quo o Creed. És un tema que em dóna vidilla, m'incita a ballar, em despren adrenalina, m'agraden molt els teclats, la guitarra, l'harmònica... Podria escoltar-lo deu vegades seguides i no me'n cansaria... The Doors i Jim Morrison és d'aquelles bandes eternes que no caduquen... Em quedo amb la frase de la cançó: The future's uncertain and the end is always near. El futur és incert i el final sempre és aprop. És que Morrison va tenir una visió sobre el seu propi final (el qual seria a l'edat de 28 anys) o és l'emblema per definició que acaben reflectint sempre els temes rockeros??? La lògica apunta més sobre el que he dit al final, però realment a molts artistes els passa això de ser visionaris en els seus propis temes. Recordem també amb Heroes del Silencio, els seus últims discos que defineixen molt bé la tensió que hi havia en aquells moments entre els components del grup i...unes ganes de trencar amb tot. El que passa que, les visions sempre s'interpreten després, un cop ha succeït el fet, i després es fan lligams i tot s'associa. Bé, doncs a disfrutar de la cançó pels qui els hi agradi i els que no...que critiquin i proposin altres temes aptes (no accepto Cantos del Loco ni coses per l'estil, jejejejejejeje). TB

Moments musicals

...El que per a molts són èpoques, per a mi són moments musicals...

Tam

Art a repsol??

Aquests dies he coincidit bastant amb l'anunci de Repsol i, tot i que el missatge és força contradictori, penso que estèticament se l'han currat. M'agraden molt les imatges que surten dels cossos pintats. Veure anuncis d'aquest tipu no ens obliga a canviar de canal, ja que n'hi ha d'altres...
Aquesta imatge que he posat avui no és de l'anunci de repsol, però és similar: dues cares pintades representant dos peixos en el mar. Us recomano que poseu "cossos pintats" al google i us trobareu amb imatges molt bones.

De fet, penso que poc es necessita per buscar el sentit de la originalitat en aquelles coses que fem: idees. Ja ho diu la frase de Marcel Dunchamp que encapçala el meu blog (al capdamunt a la dreta) En l'època actual, l'artista no és tant un creador d'obres sinó més aviat un creador d'idees per les obres.

El món a les teves mans

Moltes vegades, algunes petites accions, poden canviar el món: sigui un acte, una expressió, una paraula, una frase, una abraçada, una pel·lícula, una cançó.
En Bob Dylan potser no va canviar el món, però sí que va crear un gran referent...
Us deixo aquesta cançó que avui sento que haig de posar, molt alegre, per cert (jejejejejje). Qui llegeixi això últim, ja sabrà perquè ho dic. Aclariment: la indirecta va amb bon rotllo i amb tota la bona de les intencions.

My cat

My Cat

Jo també vull ser com tu; vull tenir 7 vides
Jo també vull ser com tu i caure dempeus davant les adversitats i els cops...

La vida secreta de las palabras

Imatge extreta d'www.icatfm.cat


Em va fer molta il·lusió ahir quan vaig veure a TV3 que feien "La vida secreta de las palabras" després de parlar de l'Isabel Coixet aquests dies i escrivint al blog sobre el seu últim film, va ser com una aparició.

Altre cop vaig tornar a disfrutar dels silencis d'aquesta pel·lícula que em va fer quedar-me fins al final.

Sarah Polley interpreta el seu paper com si realment fos aquella noia que ha patit aquell terrible trauma i que ara el seu caràcter no és res més que un reflex de totes aquelles situacions. La comunicació no-verbal és molt important en aquest film sense la qual ja no seria el que és. Hi haurà algú que la pugui trobar lenta, no dic pas que no, segurament seran aquells que els agradin les pelis d'acció, d'aventura...o simplement, algú que no li agradi l'Isabel Coixet. Els detalls són molt importants i ara estic del tot convençuda que les grans pel·lícules s'han de veure més d'un cop per poder captar altres coses insignificants que en un primer moment passen desapercebudes. Algunes imatges les trobo molt bones, encara que la bellesa del lloc (del petrolífer) on està rodada la major part de la peli no acompanyi, però hi ha seqüències molt bones: com per exemple una imatge que es veu com va caient la pluja des de dalt, l'escena de la Sarah Polley i en Javier Càmara als gronxadors, alguns primers plànols d'en Tim Robbins, etc. La banda sonora també és excel·lent: entre les cançons que sonen, una de les meves preferides: la de l'Antony and Johnsons que he posat algun cop al blog i que avui dedicaré i la "All the world is Green" de Tom Waits (un altre dels grans).

Així, Tim Robbins, en aquelles condicions, també li toca fer ús de la seva intuició ja que ha perdut temporalment la visió. El sedueixen aquests silencis, intuïnt una bona causa i al final el sedueix la tragèdia, l'humanitat, la tendresa...

Paro que ja porto uns dies massa poètica i això tampoc pot ser bo...

Només espero que qui l'hagi vist, ahir o algun altre dia, hagi disfrutat tant com jo o no, o me la pugui criticar. També és acceptable.
Gairebé tot és acceptable.

Hellville de Luxe

Hellville de Luxe

Ja tenim notícies. Després d'uns quants mesos de patiment, ara estic veient que la indiferència és una de les pitjor malediccions que existeixen, Enrique Bunbury ja ha anunciat la publicació de l'últim disc. Aquest porta per títol Hellville de Luxe (és avui el títol del meu escrit) i fa referència a la casa-estudi de gravació que el cantant té al Puerto de Santa María, la seva actual residència. El disc es publicarà més o menys a principis d'octubre. M'anima pensar que potser coincideix amb el meu aniversari...
Sortirà a la venda en tres formats: doble vinil, CD, i edició digital.
Aquest cop, de la producció musical se n'ha fet càrrec Phil Manzanera, com ja ho va fer amb els primers projectes d'Heroes del Silencio i el primer disc en solitari de Bunbury: Radical Sonora. Ha estat gravat als estudis Music Lan d'Avinyonet de Puigventós a Girona on el cantant ja ho ha fet vàries vegades i ha estat masteritzat a Sterling Sound, New York. Una altra de les incògnites que hi havia era si continuaria amb els mateixos músics de El tiempo de las cerezas o bé incorporaria músics nous. Com era d'esperar i com ell mateix va donar a entendre, s'han afegit músics nous però també en conserva alguns d'anteriors.
L'actual banda està formada pels següents músics. Entre parèntesi, hi ha els grups o formacions dels quals provenen:

Álavaro Suite (Suite i Bunbury&Vegas): Guitarres i mandolina.
Jordi Mena (Escalones, Big Mama, Sau, Jarabe de Palo, Daniel Higiénico Band, Nelo y la Banda del Zoco): guitarres, lap steele, dobro, banjo i mandolina.
Robert Castellanos (carrots, suite): baix.
Jorge "Rebe" Rebenaque (Los rebeldes, Nelo i la banda del zoco, Jarabe de Palo, Bunbury&Vegas): Hammond, piano i acordió.
Ramón Gacías (El Huracán Ambulante, Bunbury&Vegas): bateria i percussió.

La gira s'iniciarà a Saragossa el 6 de setembre i esperem que arribi aviat a Barcelona.