El 8 de desembre vaig assistir a un concert. Era la tercera vegada que anava a veure
Enrique Bunbury al Liceu. Des de fa un temps, quan ve a Barcelona opta per fer els seus concerts de rock allà. Això forma part de l'encant de veure
Bunbury. Estàs escoltant aquella veu poderosa, que sembla que no tingui topall, un registre que no es pot catalogar, que va, des dels més greus als més aguts amb una freqüència i una potència úniques, en un teatre com aquell, és indiscutiblement especial. També l'estridència de les guitarres que lidera
Jordi Mena amb contundència i, a estones, el teclat i l'acordió de la mà de
Jorge Rebenaque fan que vibri el Liceu.
Totes aquestes pinzellades dures, amb el pinzell gruixut i a batzacades, contrasten en un lloc únic, on cada fila, cada llum, cada detall està col·locat per quedar mut, per respirar, per enamorar, per sonar com mai. A més, si estàs col·locat en un bon lloc, on la visió sigui molt bona, la sensació encara és millor. En el nostre cas, era sisena fila de platea.
A les 20.30 el Liceu ja s'anava omplint. A l'observar l'escenari durant uns minuts i després girar-te, es podia veure l'efecte de com s'havia anat omplint durant aquest temps. La sensació d'aquella sala era de semblar petita però no era així. El sostre és alt, hi ha moltes files i, dins de cada fila, s'hi pot encabir molta gent. Des de platea, una mirada cap a dalt, resultava fins i tot impactant, marejadora i, em sentia terriblement observada. Amb els llums principals apagats a les 20.55, només quedaven encesos els canelobres o llums de cada fila. La imatge de davant cap enrere era com si hi haguessin moltes cares somrient tal com es pot observar a la foto.
A les 21h, una intro sopren als espectadors, ansiosos esperant l'entrada dels músics i especialment d'
Enrique Bunbury. Un cop acabada, entren els músics i...
Bunbury.
Corona l'entrada començant amb
Las Consecuencias, un tema de l'últim disc i, la seva aparició es veu condicionada per aplaudiments, admiració i serietat. Sempre que l'he anat a veure, comença la primera cançó de concert amb una certa distància: amb ulleres de sol, sense moure's i amb un tema força calmat i després es va veient l'evolució, de com va donant de sí a l'escenari després d'un primer escalfament. Un petit aperitiu per treure la gana però sense quedar-nos massa tips.
Al segon tema, el cor s'accelera, les cames es movien soles sota la cadira. El
Extranjero ja és una canço que permet bellugar-se, disfrutar de l'acordió, de les frases i de l'atmosfera creada en aquell instant. I així, tot el seu repertori va sortint a la llum contraposant els diferents estils, tot pensat per no cansar per sentir d'una determinada manera en cada cançó.
De todo el mundo va venir després i aquí es va fer el silenci. Només cal escoltar i pensar en la lletra que el defineix molt bé. Un rodamón que va voltant, que passa per tot arreu però no es queda enlloc.
Altres sorpreses de la nit van estar temes com:
Alicia, El Rescate i un aclamat tema d'
Heroes del Silencio que va recordar temps immemorables.
Dues hores intenses però curtes. Un parell d'entrades i sortides van ajudar a canviar d'estil, de vestimenta, d'acte (com si d'una obra de teatre es tractés) per omplir aquestes hores de bona música.
I...al final, ja no queda res, només el record.
I les cares somrients, lentament es van anar apagant, van canviar l'expressió, van deixar de somriure...TB
