Els diners no donen la felicitat, però ens ajuden a crear...

L'òscar a Javier Bardem o al company de la Penélope???

Aquests dies s'està parlant molt de l'òscar a millor actor secundari entregat a Javier Bardem el passat 24 de febrer. Realment, ha estat un òscar merescut o més aviat han estat les urpes de la senyora Penelope Cruz que han ajudat a promocionar-lo? Sincerament, m'agrada Javier Bardem. He tingut oportunitat de veure moltes de les pel·lícules que ha fet i, no he dubtat mai del seu talent. És més, sovint he mostrat la meva admiració cap a ell. Qui hagi pogut veure "No country for old men" (em limito a posar el títol original en anglès perquè la traducció al castellà la trobo malsonant tot i que, per una vegada a la vida, estigui ben traduïda) i conegui el Bardem sabrà que fa un bon paper en aquesta peli però que no sobrepassa altres papers que hagi pogut fer, com per exemple va fer a "Mar adentro". D'acord que, en la primera interpreta el paper d'un asassí en sèrie molt millor que ho podria fer Michael Douglas, però és que superar aquest cercle d'actors de pacotilla que hi ha a Hollywood (podria dir bastants noms, com ara: Sandra Bullock, Sharon Stone, Tom Cruise, etc.) no costa gaire. Fins i tot Penélope Cruz ho ha fet i ja em perdonaran!!! Jo encara no sé que té aquesta dona que no tingui qualsevol altra. Bé, rectifico, té les urpes de les quals parlava abans que poden enganxar qualsevol ésser vivent de Hollywood com en Tom Cruise, for example. El que volia dir, és que el paper d'un assassí en sèrie, em sembla senzillament molt més fàcil d'interpretar que el paper d'un tetraplègic com és el cas de "Mar adentro". Per tant, tenint en compte que els òscars estan molt politizats, que l'argument d'aquesta pel·lícula no em va semblar brillant, que la interpretació d'en Bardem està bé però en té de millors i que el servidor té una relació sentimental amb la Penélope...em fa pensar que, més que valorar al senyor Javier Bardem desgraciadament, aquí s'estàn valorant altres coses.
Però això només són simples percepcions, percepcions d'una persona que no està en el món del cine ni del teatre, les meves percepcions.

Bellesa eterna vs. vellesa real

Ni peelings ni òsties...

Hem arribat a un punt que acceptar la vellesa no entra dins els nostres esquemes.

Jo la reivindico!!

La sony no enganya

Semblava impossible poder enganxar els focs de S. Sebastián amb la càmara. És més, vaig visualitzar les fotos que havia tirat des de la càmara i no es veien bé, però quan les vaig passar a l'ordinador em vaig sorprendre. I es que la Sony...no em decep, vagi on vagi. Llàstima d'aquest cap blanc que hi ha a baix que, desvia una mica l'atenció.

Com el definiríem?

Inventor de la bogeria,
boig dels bojos,
poeta dels poetes,
Adrià Puntí és un personatge infantil, però també vell prematur. La seva creativitat i estranyesa el porten a fer cançons com la del Longui num 13, tot un plaer pels sentits. Escoltar aquesta cançó em transporta a altres llocs on les bones formes deixen de ser-ho i on no hi ha fórmules magistrals. Cadascú inventa, reinventa i viu com un nàufreg. Em deixo portar per aquesta sensació de llibertat, sense pretextos i m'invaeix certa calma. Quan acaba la cançó, aterro i m'alegro d'haver viscut aquest moment dins la cançó. Com deia Bunbury, "encara es pot ser lliure dins de les cançons" fent referència a la poca llibertat que tenim avui en dia amb tot el que ens envolta. Estem totalment controlats i, al mateix temps creiem portar el control de totes les coses. La informació és la que prima. No és que vulgui canviar tot això ni que hi estigui en desacord, ja que formo part d'aquesta esfera. Contradictòriament treballo en un Punt d'Informació i m'agrada ser-hi. Necessito aquestes contradiccions. Únicament reclamo moments com aquests. Espais per desapàreixer. Ara mateix crec que necessito anar de viatge. Quin serà el pròxim destí??

Biografies personal·litzades I. Enrique Bunbury.

Quines ganes tenia de dedicar-te el blog d'una vegada.

Diuen que les coses bones es deixen pel final. Amb això, no vol dir que arribi al final del blog però m'he fet pregar en aquest sentit.

Bunbury, a partir d'aquí moltes paraules sobren. Què dir d'un personatge que no deixa indiferent a ningú. Això és el que m'agrada d'ell. Vagi on vagi la lia. En el fons és una manera de fer màrketing. Hi ha dos tipus de persones: una colla de fidels que el segueixen vagi on vagi (jo m'incloc dins d'aquests) i la resta que més aviat no li tenen gaire simpatia, diuen per la seva prepotència i xuleria. Bé, s'ha admetre també, que segur que hi ha un 10% que potser no el coneixen o els és indiferent (encara que prèviament m'hagi contradit).

Va començar a despuntar amb Heroes del Silencio, un grup Saragossà, quan tenia 21 anys. A partir d'aquí, la seva particular veu, la seva posta en escena i actitud xulesca, l'han portat a ser un dels millors cantants de rock espanyols. Com que aquesta biografia és personalitzada, haig de dir que per a mi és un dels millors cantants que hi ha al món. Heroes del Silencio durant 20 anys han estat un dels millors grups que han anat sortint per aquí i van tenir una gran afluència a Europa (sobretot alemanya), Estats Units i Sud-Amèrica.

L'any 1998-1999 la banda es dissolt per mutu acord i Enrique Bunbury inicia la seva carrera en solitari. És a partir d'aquí quan, per una banda perd molts fans radicals de l'antiga banda però alhora guanya un altre tipu de públic al mateix temps que guanya quan a crítica periodística. Els seus inicis en solitari no van ser fàcils ja que va trencar absolutament amb l'estil musical d'Heroes i amb els pas del temps ha anat fent discos de tots els estils (rock electrònic, música de cabaret, ranxeres, etc) que l'han anat enriquint com a músic i compositor. També ha anat recuperant tots aquells fans que es van rebel·lar en contra d'ell quan va decidir deixar la banda. El novembre del 2006 vaig poder presenciar una de les seves millors actuacions al Liceu de Barcelona juntament amb Nacho Vegas en un concert acústic. Una nit màgica.

El 2007 ens sorpren la notícia de la tornada de la banda, Heroes del Silencio, els quals es reunien per fer una gira de 10 únics concerts per Espanya, Estats Units i Sud-Amèrica. Jo vaig estar al de Saragossa a l'octubre i va ser espectacular. Ara ens manté a l'espera del seu nou disc que segurament veurà la llum a principis d'octubre.

Tot el que ha fet aquest home m'ha agradat, tots els seus discos (sent de estils diferents), m'agrada com a frontman, m'agrada la seva actitud xulesca i la seva sinceritat davant dels mitjans, però el que no canviaria és la seva gran veu. No tinc crítiques.

El mar... el gran desconegut.

Alguna cosa més que frases

Frases per pensar:

-Sempre hi pot haver un moment de lucidesa dins del caos, el caos ho contempla tot.
-En el primer món tenim els rellotges, en el tercer món tenen el temps.

-El més important no és el final del camí, sinó el camí. Qui viatja massa depressa perd l'essència del viatge.


-S'han d'omplir els anys de vida, i no la vida d'anys.

No són grans frases però sí prou importants per tenir-les en compte.

Calamaro

Us deixo amb dues cançons molt divertides i recomanables d'escoltar d'aquest gran poeta i músic. És increible, ja que l'he vist en directe un parell de cops i la veritat és que no hi ha cançó que no desafini, però l'hi queda genial. Ha creat un estil molt peculiar intentant imitar moltes vegades a Bob Dylan. L'últim cop que el vaig veure va ser l'any passat a l'estiu al Parc del Fòrum, juntament amb en Fito i tot i que en Fito és molt i molt canyero, en Calamaro és el puto amo. Cada frase, cada moviment, cada desafinada creaven un ambient únic i molt alegre. Molt recomanable d'escoltar.

Elvis esta vivo
me lo dijo un amigo
cuando el sol empezaba a caer
esta en el cuarto forrado de leopardo dorado
se queda viendo su propio funeral
en menphis lo saben todo
pero es gente muy discreta y no dicen nada
será mejor así, será mejor así?

elvis esta vivo
eternamente dormido
en un inodoro de cristal
Elvis esta vivo
se escribe cartas conmigo
cuando el sol empieza a caer
Bob Dylan también lo sabe
pero Bob es muy discreto y no dice nada
será mejor así
será mejor así?
Elvis esta vivo

esta lavando la limo
cuando el sol empieza a caer
supongo que esta en su casa en una bata de seda
mirando diez canales a la vez
en Memphis lo saben todos
pero es gente muy discreta y no dicen nada
será mejor así, será mejor así?
("are you lonesome tonight?")
Elvis esta vivo
Elvis es un buen tío
espero que me
invite a comer.

Andrés Calamaro

Voy a salir a caminar solito
sentarme en un parque a fumar un porrito
y mirar a las palomas comer el pan que la gente les tira

Y reprimir el instinto asesino delante de un mimo de un clown
hoy estoy down violento down radical
Pero tengo aprendido el papel principal

Estr. x 2
Yo soy un Loco
que se diò cuenta
que el tiempo es muy poco

Na na na na na, na na na na na
A lo mejor resulta mejor asì

Estr. x 2

Na na na na na, na na na na na
Na na na na na, na na na na na
A lo mejor resulta mejor asì

El tiempo es muy poco...
El tiempo es muy poco..

Andrés Calamaro

Carnaval

Poques paraules puc dir quan parlo d'aquesta fantàstica festa en què tothom deixa de ser ell mateix. El carnaval de Torelló és per a mi, des que tinc consciència una de les millors festes de la comarca. Tots aquests anys carnavalescs m'han servit per adonar-me que no hi ha res que sigui igual en aquesta festa. Tothom juga a ser el personatge que ha creat. Hi ha aquells que van a passar-s'ho bé i que poc importa la disfressa, són aquells que segurament han repetit disfressa més d'un any. Ara bé, hi ha aquells altres que transporten la seva idea amb total creativitat i realisme. Són aquells que creuen en la identitat que representen i que ells mateixos han creat. Tant els uns com els altres es barregen en una ruta que comença a la Plaça de les Sardanes, passant pel carrer Sant Miquel i arribant a la Joanot Martorell. És aquest punt el que m'agrada, el fet que confluexin dos elements tant diferents: un seria la gresca i l'altre seria l'originalitat. Una fórmula que combina a la perfecció i que fan del Carnaval de Torelló una festa d'allò més divertida i propera que jo mateixa no canviaria pel carnaval de Sitges.
La meva disfressa aquest any era del personatge d'Eduardo Manostijeras de la pel·lícula del Tim Burton. Sempre m'ha agradat aquest freak. De fet, molts dels personatges que ha interpretat el Johnny Deep són sang de la meva devoció. Un altre candidat a disfressar-me era també en Jack Sparrow però n'hi ha masses. A dalt, veient les dues fotografies del personatge, es veu diferència entre l'original i aquell que intentava imitar, però tenint en compte la improvisació i la poca previsió de la disfressa, no em puc queixar.

Els rituals

Haig de reconèixer que m'agraden els rituals. No sé ben bé si dir-ne rutines o rituals. Em sembla que em quedo amb la segona que és més mística. Un dels meus rituals preferit és sortir una hora abans d'anar a treballar i arribar amb mitja hora de marge a Vic. Deixo el cotxe al pàrquing del sucre i vaig caminant fins a la plaça amb aquell fred que arronsa fins i tot l'ànima. Em deixo portar pels meus passos que, tret de la tranquil·litat d'aquelles hores, són bastant protagonistes del moment.

Arribo al bar Montserrat i m'assec en una taula si no és un d'aquells dies de mercat que incomoda entrar-hi. En Pep, el cambrer,ja em coneix de cada matí i, per tant, sap molt bé el que em demano. Em porta el te i agafo el diari. Llegeixo únicament els titulars i, si em criden l'atenció em llegeixo tota la notícia. Em solo llegir les notícies més de tipu social o cultural. No llegeixo molt concentrada ja que mentrestant vaig observant la gent que entra, que sempre és la mateixa. A part de ser sempre la mateixa sempre em desperta la curiositat el fet que tothom fa el mateix ritual. Som un conjunt de persones en ple ritual matiner. Deu o onze, o dotze esperits gregaris,com diria Nietzsche. I jo, em pregunto existeix l'ésser no gregari?? no existeix, ja que sempre serà un esperit gregari dins el seu propi col·lectiu.

Ara és quan necessito arribar a aquest tipus de reflexions quan sóc conscient que no em porten a cap conclusió. Això és precisament el que les fa atractives. Pensar per pensar.

Necessito més moments bunburians a la meva vida. Cadascú té una raó de ser. El mateix que a l'amélie la portava explorar a aquell desconegut que col·leccionava fotos de carnet de fotomatón.

Continuarà