Viure el temps sent un rellotge

Foto 1 i 2: Roger Van der Wall i Osona.com
Foto 3: TB.

Comença el dia. Avui jugarem a ser uns altres però amb la nostra essència. 247 rellotges dalinians de color fucsia mouen els seus engranatges a ritme de carnaval. Avui ells mateixos posen les hores, aturen el temps quan volen i l'avancen quan s'escau, encara que, en el segon cas no s'hi trobaran. La nit és llarga però s'ha de viure cada instant. El temps només és un concepte, el que importa és com el vivim.

Carnaval 2011. 05/03/2011.

TB

Dues mirades amb una diferència: el pas dels anys

Sharbat Gula. 13 anys. Foto de Steve McCurry.






















Sharbat Gula. 30 anys. Foto de Steve McCurry.

Dues mirades que són una mateixa i que l'únic que les diferencia és el pas dels anys. La primera és viva, intensa i extremadament expressiva. Aquesta nena afganesa procedent d'un camp de refugiats de Nasir Bagh (Pakistan) que Steve Mccurry va plasmar l'any 1984, que ha recorregut tot el món en forma de portada i que, 17 anys després va poder repetir in situ amb la mateixa dona, no deixa indiferent davant de qualsevol que la miri. En la segona, no haguessim intuït ni de bon tros que fos la mateixa. La mirada transformada en el temps ja no és ni tan viva, ni tan intensa, ni tan expressiva. Els trets facials denoten: preocupació, dolor, envelliment prematur, una vida que no ha estat fàcil i la solitud projectada en el seu passat.

McCurry va treballar durant molt temps per la recerca i captura d'aquella cara que l'havia fascinat i la necessitat i l'angoixa de retrobar-la el tenien ben perdut. Però no era fàcil localitzar-la, li va requerir una exhaustiva investigació. Mccurry va reaparèixer al camp de refugiats i allà tenia la última oportunitat ja que aquell camp breument seria tancat. Per tal d'esbrinar amb certesa si era ella, a partir de la fotografia es faria un escanner de l'iris dels seus ulls.

Després de parlar amb diferents dones amb un físic similar i ja donant la batalla per perduda, va aconseguir parlar amb un home que es declarava germà de la noia i a partir d'aquí van poder veure-la i parlar amb ella. La protagonista en qüestió de la segona fotografia tenia uns 30 anys i es deia Sharbat Gula.

He estat revisant el treball d'aquest fotògraf i realment, em costa trobar les paraules per expressar el que representen les seves fotos. Les imatges parlen per sí soles. Tant sols un clic pot dir-nos moltes coses, pot donar-nos un missatge, podem veure el reflex de la vida en els ulls d'altres persones que estan en una altra part del món. Però sobretot, el reflex de la seva pròpia vida, tant diferent a la nostra, en molts casos (en el cas del fotoperiodisme que intenta captar imatges de conflictes o de llocs desafavorits). Steve tenia un truc i era fer que la gent que fotografiava no s'adonés que portava una càmara, en aquells moments surtia l'ànima amb total transparència i aquella imatge ja quedava immortalitzada.

Podeu entrar a la seva pàgina Steve McCurry i segurament no us deixarà indiferent. Diverses galeries de fotos del seu treball en diferents països vesteixen la pàgina i t'envolten en una atmosfera de sensacions, d'emocions, de realisme...

Tot i que no em considero una experta en el tema ni estic gaire al dia sobre els fotògrafs importants, avui m'he permès de recordar aquesta foto que tant important va ser i, de ben segur, que ha estat el referent d'altres treballs posteriors.

Poques persones obliden aquesta cara. Tothom qui la veu, sigui on sigui, o en un diari vell, en una revista o en alguna pàgina web, s'ha d'aturar uns instants per observar d'aprop la seva bellesa i precisió.

TB

I quan la música són moltes coses...Bunbury

El 8 de desembre vaig assistir a un concert. Era la tercera vegada que anava a veure Enrique Bunbury al Liceu. Des de fa un temps, quan ve a Barcelona opta per fer els seus concerts de rock allà. Això forma part de l'encant de veure Bunbury. Estàs escoltant aquella veu poderosa, que sembla que no tingui topall, un registre que no es pot catalogar, que va, des dels més greus als més aguts amb una freqüència i una potència úniques, en un teatre com aquell, és indiscutiblement especial. També l'estridència de les guitarres que lidera Jordi Mena amb contundència i, a estones, el teclat i l'acordió de la mà de Jorge Rebenaque fan que vibri el Liceu.

Totes aquestes pinzellades dures, amb el pinzell gruixut i a batzacades, contrasten en un lloc únic, on cada fila, cada llum, cada detall està col·locat per quedar mut, per respirar, per enamorar, per sonar com mai. A més, si estàs col·locat en un bon lloc, on la visió sigui molt bona, la sensació encara és millor. En el nostre cas, era sisena fila de platea.

A les 20.30 el Liceu ja s'anava omplint. A l'observar l'escenari durant uns minuts i després girar-te, es podia veure l'efecte de com s'havia anat omplint durant aquest temps. La sensació d'aquella sala era de semblar petita però no era així. El sostre és alt, hi ha moltes files i, dins de cada fila, s'hi pot encabir molta gent. Des de platea, una mirada cap a dalt, resultava fins i tot impactant, marejadora i, em sentia terriblement observada. Amb els llums principals apagats a les 20.55, només quedaven encesos els canelobres o llums de cada fila. La imatge de davant cap enrere era com si hi haguessin moltes cares somrient tal com es pot observar a la foto.


A les 21h, una intro sopren als espectadors, ansiosos esperant l'entrada dels músics i especialment d'Enrique Bunbury. Un cop acabada, entren els músics i...Bunbury.
Corona l'entrada començant amb Las Consecuencias, un tema de l'últim disc i, la seva aparició es veu condicionada per aplaudiments, admiració i serietat. Sempre que l'he anat a veure, comença la primera cançó de concert amb una certa distància: amb ulleres de sol, sense moure's i amb un tema força calmat i després es va veient l'evolució, de com va donant de sí a l'escenari després d'un primer escalfament. Un petit aperitiu per treure la gana però sense quedar-nos massa tips.

Al segon tema, el cor s'accelera, les cames es movien soles sota la cadira. El Extranjero ja és una canço que permet bellugar-se, disfrutar de l'acordió, de les frases i de l'atmosfera creada en aquell instant. I així, tot el seu repertori va sortint a la llum contraposant els diferents estils, tot pensat per no cansar per sentir d'una determinada manera en cada cançó. De todo el mundo va venir després i aquí es va fer el silenci. Només cal escoltar i pensar en la lletra que el defineix molt bé. Un rodamón que va voltant, que passa per tot arreu però no es queda enlloc.

Altres sorpreses de la nit van estar temes com: Alicia, El Rescate i un aclamat tema d'Heroes del Silencio que va recordar temps immemorables.

Dues hores intenses però curtes. Un parell d'entrades i sortides van ajudar a canviar d'estil, de vestimenta, d'acte (com si d'una obra de teatre es tractés) per omplir aquestes hores de bona música. I...al final, ja no queda res, només el record.

I les cares somrients, lentament es van anar apagant, van canviar l'expressió, van deixar de somriure...

TB

Una realitat fantàstica si se sap encaixar

Uns deien: fantasia feta realitat, altres fantasia pura i dura com la frase de Calderon La vida es sueño y los sueños, sueños son. I per últim; una realitat fantàstica, fruit d'aquest relat.

Ara que acaba una etapa i conclueix un període, arriba l'exasperació festiva i nadalenca. De quina manera experimentem les sensacions relacionades amb tal celebritat? Dues maneres contraposades de veure-ho i una tercera més allunyada, que no es posiciona, més Own style.

En alguns casos, compartim les confidències de tot un any, ens retroalimentem de prototips, ens emocionem, esperem amb impaciència tot allò més que inventat, gaudim de la companyia sempre desitjada, i, fins i tot fem un exercici de reflexió per deixar enrere les petjades infernals que ens han anat perseguint i recobrar alè per projectes motivadors, per històries amb previsió de final feliç i energia positiva. Durant aquells dies, els daurats, platejats, verds i vermells vesteixen els carrers, les balconades i els interiors creant un únic patró cromàtic. El tions ens somriuen des de lluny esperant inquiets la nostra arribada. Es compleixen totes les expectatives. Tot anirà tal i com està previst.

Per fi, es va treure la màscara fins que se'n va posar una altra. Ja n'havia portat unes quantes. La que deixava enrere, tenia algunes cicatrius però encara conservava certa innocència en el seu aspecte. Amb totes dues de costat, se'n podia veure l'evolució com quan anem destapant de forma progressiva un joc de nines russes i anem projectant una mateixa imatge que va evoluciant amb el pas dels anys.

En altres casos, arriben els falsos somriures, els personatges inventats, les imposicions en tota regla, les fantasies sota pressió, les eternes i obligades compres, els arbres de naturalesa morta, els Pare-noels amb necessitat de destacar i amb mirades de recel als tions, la companyia que esperem i que no hi és i la que resta absorta i a disgust davant nostra observant el pas de les hores. La fi d'una cosa que no vol acabar, que notem que no ens podem despendre, un llibre d'instruccions que no cal llegir-lo perquè és molt evident. Uns colors que, junts formen una aquarel·la sense substància ni ànima. En aquest cas, hem perdut la imaginació, es fa necessari reivindicar-la: espontaneïtat, la improvisació, els quaderns de notes a mig fer, els verbs sense conjugar, els silencis, les paraules fora de lloc, les respostes amb picardia.

Ella va intentar compartir el quadern de notes amb les frases a mig fer i amb els verbs no conjugats. Va decidir construir nous somnis en base als que ja tenia, sense oblidar els lastres que la mantenien viva, els petits dimonis interiors que l'ajudaven a actuar amb (bona) malícia. Va agafar el joc de les nines russes i el va compartir, sense imposicions. Va intentar viure el seu propi personatge. Va canalitzar l'entusiasme en forma de creativitat. Va agafar totes les peces del trencaclosques i va crear-ne el seu propi. Va disfrutar dels tons verds, vermells, daurats, platejats i va tornar el somriure al tió amb la complicitat de tornar-se a veure. Sense pensar-s'ho, va deixar enrere les obligacions i va descobrir que, les imposicions se les posaria ella.

Així... va deixar el joc de les màscares aparcat. Aquell no era el seu estil. Volia la persona en estat pur, sense contemplacions.
Allò que anelhava, no era res més que la seva llibertat d'expressió en qualsevol cas.

El Nadal se'l fa cadascú a la seva manera. Una realitat fantàstica, si se sap encaixar.

TB

Canvis que produeixen contradiccions

La impaciència del silenci, la calma del soroll, l'extravagancia de la rutina, la veritat de la mentida i la fredor dins l'explosió.

Li semblava que amb qüestió de pocs dies, les coses havien canviat. La llum natural havia disminuït, s'havia fet més gris. La nit era més nit. Era molt més fosca que de costum. La lluna es podia olorar però no a primer cop d'ull, no es veia clarament. Hagues necessitat uns binocles o un bon telescopi per aconseguir entrar en detalls. Poder contemplar d'aprop aquella immensitat era una assignatura pendent. Era un bon exercici d'humilitat. Un univers inacabable per sobre de tot i de tots. No som tant importants. Però el que ella buscava era la bellesa i a través d'un telescopi la podia trobar en cada detall. Estava tant a prop que podia resseguir el contorn de cada estrella, podia canviar la forma i pintar els planetes.

El temps passava més ràpid. Encara hi havia reminiscències de l'estiu però ara als matins els cotxes es tenyien de blanc i l'aire fred penetrava dins la pell i donava un toc d'amargor en les converses, un toc també de timidesa, donava un esperit amb necessitat de protecció. Si hagues estat un cargol, hagues entrat dins la closca i no hagues sortit mai més. Tres mesos abans, ella s'hagues deixat dir el que fes falta, estava en un núvol, no veia res més que aquella càlida atmosfera que la feia sentir bé. Aquelles xerrades a l'aire lliure que podien durar tota una nit amb el sol i la lluna en perfecte harmonia i sense observar el pas de les hores. Tota una activitat concentrada fora del seu propi niu, sense necessitat de tornar. Només marxar. Nits creatives amb el soroll d'una música que feia saltar i ballar en qualsevol cas i inventar allò inventable. Tot era diversió i energia positiva. Ara s'havia invertit la tendència. Tenia necessitat de tornar al niu.

Però en el fons, li agradava aquella sensació ja que li feia equilibrar l'energia que havia desprès a l'estiu, però com que encara estava en transició, les contradiccions apareixien en un perfecte estat: l'impaciència del silenci, la calma del soroll, l'extravagancia de la rutina, la veritat de la mentida, la fredor dins l 'explosió...la lluita d'una estació contra una altra s'imposava en el seu cos com si estigues posseïda.

Ara era conscient que havia de gaudir d'aquella nova etapa, d'aquell període de fred. Havia de treure'n partit. A partir d'ara, tot serien: converses al costat de la llar de foc, llibres i pel·lícules que canvien la vida, cançons que recorden a moments i a persones especials, aire fred que surt de la boca en diverses formes, sentiments que no destrueixen, decisions fermes, hores marcades i una bona tassa calenta de xocolata desfeta quan fes falta.

TB

La decadència del geni

Asseguda a primera fila i observant el projector que hi havia al fons, les ganes que sortís es feien evidents.

Moguda per la contemplació d'aquell video en el projector d'un encenedor groc que xocava una vegada i una altra contra les roques del mar de la Costa Brava, intentava desviar l'atenció perquè aquella imatge tant repetitiva, ja m'estava resultant marejadora.

La primera actuació va ser el punt culminant per desitjar amb força l'entrada de Puntí. Un personatge amb una única peça de roba i la guitarra va aparèixer cantant d'entre el públic. La desafinació era totalment evident i la música tampoc despertava interès. Els ecos en silenci que demanaven l'entrada del geni es podien sentir encara que no s'escoltessin.

I quan el geni apareix al Teatre Cirviànum, la contundència musical i la força queden totalment paleses. Una entrada amb la guitarra acústica a les mans, acompanyat per un baixista, bateria i una altra percussió afegida donen ritme a la sala. Tremola el teatre Cirviànum i l'electricitat i la química està totalment present entre el públic. Tot d'ulls atents i orelles escoltant sense desaprofitar ni un moment. L'atmosfera de la màgia ha començat a fer efecte. Llavors es fa evident l'essència de la genialitat. Tot sona com ha de sonar; moltes notes sense ser excessives que es converteixen en una perfecta harmonia unit amb un toc innat, propi i natural i amb lletres que fan imaginar.

Mirall capgirat i Ull per ull amb Puntí al piano reafirmen aquest estat. Aquests acords clàssics però bells adornen amablement les melodies d'ambdues cançons. Aquest instrument, és el seu fort. Les llàgrimes del talent es donen a conèixer en acabar Mirall capgirat.

Però és en aquest moment, quan les notes arriben al seu punt més àlgid de màgia i el geni és geni, que tot es trenca. Ha entrat en decadència. És l'estat més deplorable de l'ésser humà. En certa manera, la lluita contra le genialitat, contra un talent. I aquí, apareix un sentiment d'impotència i de llàstima entre el públic que es fa notar. I les paraules passen a no tenir sentit, les cançons passen a ser inacabades, les interrupcions cada cop es fan més presents. Burles absurdes, insults i constants desviariacions fan girar el camí d'aquell primer tastet.

El talent ja no ha aguantat amb la seva màxima esplendor. La mateixa força que l'ha convertit en talent, ara s'apodera d'ell per transformar-lo en un caos absolut.

Algun altre tema que s'obliga a fer, es la lluita contra aquestes dues forces, l'interpreta bastant bé però poc després, abandona. El caos l'ha vençut. És la decadència del geni. Ja no hi ha sortida. La màgia s'ha trencat i ara només és un mirall.

I jo que esperava el Longui num 13...

TB

El cacau, les avellanes i la maduixa dolça.

Aquella olor era cada cop més intensa. Era una barreja entre el cacau, les avellanes i una maduixa ben dolça. Es feia present cada dia durant el seu trajecte. El seu nas no donava crèdit del que ensumava. Primer començava a notar un petit aroma tot caminant des de l'altra punta del poble fins que passava per davant d'aquell parc i...màgia!! apareixia l'olor de cacau, avellanes i maduixa dolça. Aquell era el punt màgic i àlgid de la bona olor. Tenia clar que, per moltes fragàncies que hagues utilitzat al llarg de la seva vida, havia trobat la definitiva. Algun dia li havien dit que tothom ha de tenir un perfum propi i que has d'anar buscant fins que el trobes. Ella l'havia trobat.
Aquella olor no l'havia sentida mai...! Era com si durant molt temps només s'hagues limitat a menjar pollastre i de cop descobrís el salmó més exquisit. Un nou món s'obria davant les seves possibilitats. Aquella fragància estava feta per ella.
El que la feia trontollar era que, per molt que mirés al parc, no sabia d'on provenia l'aroma. No sabia si era: un postre deliciós, un perfum, l'olor corporal d'algun àngel o el seu propi olfacte que al passar per aquell punt produïa aquella olor.
Ara ja s'havia convertit en una obsessió, cada dia havia de passar pel parc, sentir aquella olor, delitar-se per uns segons i tornar a marxar.
Aquell matí ja tornava a ser allà. Però aquest cop era diferent, ja no sentia res. Quan va sortir de casa, una intuició la va advertir que aquell dia seria diferent. I quan estava venint, ja no notava olor, com altres dies. En arribar al parc, no sentia res. Va marxar decebuda, trista i sense entendre res. Aquella olor havia desaparegut?? Ara començava a fer lligams. Potser era una persona que freqüentava el parc i de sobte, havia deixat d'anar-hi. O potser era algú que, simplement, havia canviat de perfum, sense saber que el que ja tenia era únic i que no el podria substituir per cap altre. O potser era algú que havia deixat de menjar aquell postre deliciós.

Durant uns dies, va anar al parc però l'olor no va tornar. Durant molt temps, va anar sentint altres olors. Una que també li cridava l'atenció era una que va sentir una vegada que semblava: vainilla barrejada amb canyella i mora. Però només la va sentir una vegada.

Va intentar construir una fragància amb les tres olors clau però no era aquell perfum, potser no encertava les proporcions o potser era impossible de crear-la perquè era l'olor pròpia d'algú.

El temps va passar i al final va acabar oblidant la fragància. Però és quan t'oblides de les coses que reapareixen per donar un sentit. Un dia, davant de Nottredame, en un obrir i tancar d'ulls, va notar una ràpida sensació de l'olor a: cacau, avellanes i maduixa dolça. Pensava que l'havia oblidada, però les coses que arriben al cor, no s'obliden fàcilment. Es pot esborrar la imatge però les línies del dibuix no desapareixen completament.

Es va proposar seguir-la, però altre cop, ja no la sentia. Només havia estat un moment, uns segons, però suficients com per recordar un seguit de sensacions que ara mateix no la deixaven viure. Aquest cop no es donaria per vençuda. La seguiria fins a trobar-la. Encara que hagues de recórrer tots els carrers de París i de mig món séncer.

Va caminar dies i nits, tafanejant per tota la ciutat i ensumant tots els racons i, sense adonar-se'n, la va trobar. Quan estava a punt de tornar, es va asseure en un banc i la va sentir com si la pogués tocar. Li va demanar a la persona que s'asseia al seu costat que quin perfum utilitzava i li va contestar:

"-Es això és el que sents" tot apropant-li el llibre que estava llegint amb el punt a la pàgina 120. Aquella magnífica fragància era el punt de llibre perfumat que havia voltat mig món i que cada tarda era passat de pàgina al parc del poble. I el llibre, no podia ser un altre: El perfum de Patrick Süskind.

TB