Avui ha estat un gran dia. A part de totes les moltes coses que he pogut fer que tenia endarrerides, he començat altre cop a tocar. Fa temps que ho tinc al cap. No vull deixar enrere tot el que vaig aprendre en el seu moment quan, a més a més, és una de les coses que trobo a faltar. Aquesta afició que fa tants anys, em va fer vetllar tant on cada concert era una emoció al mateix temps que un patiment. Recordo una vegada al Centre de Sant Quirze que, estava tant nerviosa, que quan vaig acabar de tocar, em vaig girar per veure si m'aplaudien. I es que ho era molt de petita.
He començat repassant tot el que havia fet de clàssic per agafar agilitat, ja que després de tant temps... però tinc clar que no vull seguir en aquesta línia. M'interessa fer modern: rock, blues, jazz, llatí... i en especial, compondre temes. Així que ahir em vaig baixar unes quantes partitures per Internet de l'Elton John, de Queen, de Rock, de Jazz i en definitiva, de tots els estils per començar a practicar. Avui, però, no les he pogut provar ja que m'he passat tota l'estona tocant temes antics per repassar. La idea és anar tocant pel meu compte i més endavant donar el pas i apuntar-me a classes. He comprovat que, després de tant temps, el piano sona exactament igual que fa uns anys sense haver-se afinat mai. Tot un miracle. Ara em sento bé, em sento realitzada. En el fons, és una part meva enterrada no sé per quin motiu, suposo que per la pressió de llavors, però espero anar-la recuperant mica en mica.

Un petit conte per a tu

La tristesa i la fúria

En un regne encantat on els homes mai poden arribar-hi, o potser on els homes hi circulen eternament sense adonar-se'n, hi havia una vegada un llac meravellós. Era una bassa d'aigua cristalina i pura on hi nedaven peixos de tots colors i on s'hi reflectien totes les tonalitats del verd. Dins d'aquell llac màgic i transparent s'aproparen a banyar-se fent-se mútua companyia: la tristesa i la fúria. Les dues es van treure la roba i nues van entrar al llac. La fúria; nerviosa, com sempre, es banyà de pressa i més de pressa encara sortí. Però la fúria és cega, així que, nua i amb presses, es posà, en sortir, la primera roba que trobà. I succeí que no era la seva, sinó la de la tristesa. Molt calmada i molt serena, disposada com sempre a quedar-se on està, la tristesa acabà el bany i sense cap pressa, més ben dit, sense constància del pas del temps, sortí del llac. A prop es trobà que la seva roba ja no hi era. Com tots sabem, si hi ha quelcom que a la tristesa no li agrada és quedar despullada, així que es posà l'única roba que hi havia a prop del llac: la roba de la fúria. Expliquen que des d'aleshores, moltes vegades nosaltres mateixos ens trobem amb la fúria; cega, cruel, terrible i empipada, però si prenem temps per a mirar endavant, trobem que aquesta fúria que veiem és només una disfressa, i que darrera la fúria, en realitat, s'amaga la tristesa.

Jorge Bucay

Paris. 1A Part

Paris. Que té aquesta ciutat que no tingui cap altra??? La veritat és que totes les ciutats, pobles i racons del món tenen una raó de ser, quelcom especial. Això m'agradaria poder-ho comprovar amb el pas dels anys. En efecte, el meu heroi no és el capità ensiam sinó més aviat en Willy Fogg. Tot i que el primer té un punt freak...que tb m'agrada. La candidata escollida, però, representa en sí moltes coses. La ciutat de Paris s'ha convertit per tots nosaltres en un referent. Expressions com: "Sempre ens quedarà Paris" o "Els nens vénen de Paris" o...moltes més que ara mateix no se m'acudeixen i que ja formen part del nostre lèxic habitual en són uns quants exemples. Dins del conjunt monumental tan espectacular que hi ha a Paris com: la torre Eiffel on des de dalt es pot disfrutar d'una particular panoràmica de la ciutat, el barri bohemi de Montmartre on els pintors, músics i altres artistes creen cada vespre el seu particular punt de trobada. Altres importants tresors com la Saint Chapelle, Notre Dame, el Sena, el Louvre, l'Orsay, El Moulin Rouge, el barri llatí...Paris també és escenari d'una de les meves pel·lícules preferides : Amélie. Tinc entès que es pot fer la ruta que va seguir la protagonista. A banda, la història d'un dels meus llibres preferits també té lloc al barri llatí de Paris. Una altra de les coses que més em criden l'atenció és la visita de la tomba d'uns dels grans mites del rock: Jim Morrison. El problema és que el temps no dóna per tant, és a dir que la selecció ha de ser necessària.

Estic descrivint una ciutat sense tenir la més mínima idea de com és o de què sentiré un cop hi sigui. Em sembla una manera molt freda de fer-ho, però la impaciència m'empeny a explicar-ho. Intentaré disfrutar de tots els instants d'aquests tres dies i prometo reproduir totes aquestes impressions en experiències viscudes i si no..."sempre ens quedarà Paris per tornar-hi".

"People are strange"

The Doors

I amb això no em refereixo a ningú i a tothom en concret.

La importància dels silencis queda bastant demostrada...

Ara mateix, coses que em vénen al cap relacionades amb els silencis, són:

Heroes del Silencio.
Cançó de la Björk.
El programa del 33.
Aquest carrer de la foto.
El mar.
Quan acabes un llibre.

Quan estàs en un concert i està a punt de sortir el grup que t'agrada.
Quan et quedes en blanc.
Quan observes atentamente algú o alguna cosa que et crida l'atenció.
I infinitat de coses més, ja que el silenci és infinit...

Us animo a continuar la llista.

Fins i tot amb les coses més insignificants, l'art sempre hi està present...

Una imatge val més que mil paraules...

M'ha impactat molt veure aquest dibuix. És una representació visual molt encertada sobre els efectes que provoca el tabac. L'he trobada al google. Estava mirant diferents imatges i quan he vist aquesta he pensat que l'hi havia de dedicar un article.
El tabac és un vici que es remonta quasibé des de l'edat de pedra, perdura en els nostres dies i em temo que, malgrat crítiques i prohibicions, és immortal. Immortal ell mateix ja que per a nosaltres és mortal.
Ens fa ser més xulos a l'adolescència, més deshinibits, és un calmant, un laxant, fa perdre la gana, inspira...quantes coses més?? Vist així sembla positiu. Però, la veritat és que és tot un engany. Quan ens enganxem al tabac, s'activa una substància del cervell que fa que el necessitem i que, a més a més ens sembli maravellós, com passa amb les totes les drogues.
Torno a mirar la imatge i m'esgarrifa només de veure-la. Potser en els paquets de tabac s'haurien de dedicar a posar aquest tipus d'imatges en lloc de missatges tan directes. Per a mi, una imatge val més que mil paraules...
Sé que haig d'acabar amb això com més aviat millor. Em dono dos mesos per fer-ho.