Si no tens paraigües, no te'n compris un, sempre te'n trobaràs algun perdut per un despistat que se l'ha deixat...
Realment, en aquest país on la pluja escasseja no donem importància als paraigües. Tot sovint preferim mullar-nos, o bé el portem espatllat, fet una andròmina, o ens el deixem. Cada dia, infinitat de persones es deixen un paraigües en algun lloc del món i, immediatament algú el recollirà. I ara que he tret el tema, estic recordant un documental que vaig veure no fa gaire que es deia "Les espigadores" (França 2000). Aquest estava dirigit per una tal Agnès Varda i es dedicava a seguir i perseguir amb la seva càmara a persones que deixaven i llençaven objectes, menjar, etc. de manera exagerada cada dia i per contra també a les persones que els recollien i en trobaven un ús, ja sigui per necessitat (alguns es dedicaven a recollir les restes de menjar que quedaven soltes en les parades de mercat) i altres per pura necessitat de col·leccionisme (un percentatge més baix) o síndrome de Diògenes. Era interessant veure el contrast entre els que llençaven cada dia milers d'objectes amb la certesa de que no eren necessaris i els que recollien tot el que podien ja que qualsevol cosa era reutilitzable.
Després d'aquest estrany anàlisi, m'he dedicat a buscar fotos de paraigües i n'he trobada alguna d'interessant. Les aniré passant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada