Elegy

...El temps passa pels que no s'hi fixen...

Ben Kingsley. Elegy.








Elegy

Em quedo amb aquesta frase que, en definitiva, resumeix la pel·lícula de l'Isabel Coixet. Diumenge vaig anar a veure Elegy, l'última estrena d'aquesta atípica directora de cinema. Em va agradar bastant tot i que m'hagués semblat millor un altre final. Imagino i accepto que aquest és el final que l'Isabel Coixet tenia clar des d'un principi per aquesta pel·lícula pel missatge que transmet i ara mateix no se me n'acut cap altre, però m'ha sonat molt repetit a "Mi vida sin mi". Penso que tampoc cal tanta tragèdia per arribar a concebe la idea del (carpe diem?), de viure el present, de no perdre el temps. etc.

Ara no voldria criticar tota la peli només pel final, ja que no ho trobo just. L'argument, des del meu punt de vista, m'ha semblat bo, bones seqüències i sobretot, el que destacaria més són les interpretacions tant del ja reconegut i merescut Ben Kingsley com de la últimament reconeguda Penélope Cruz que, en aquest cas no en tinc res a dir. Kingsley que interpreta el paper de professor segur de sí mateix, culte, atractiu...i Penélope també interpreta molt bé el paper d'alumna atractiva, seductora, amb un fons no del tot clar (pel principi).

Així doncs: amor, tragèdia, malaltia, por i soledat es barregen en aquest film com en la majoria de pel·lícules de l'Isabel Coixet per donar una perspectiva del temps curt que ens toca viure. Personalment, em va agradar més "La vida secreta de las palabras" la qual la tinc com una de les meves pel·lícules preferides. Em sembla terrible la història de la guerra que Sarah Polley ens explica, sense veure cap imatge del conflicte, només amb paraules i silencis. És aterridora. Al mateix temps, la química que sorgeix entre els dos personatges (Sarah Polley i Tim Robbins) la trobo molt especial, també en aquesta línia: un amor de poques paraules, molts silencis, nascut a partir de la tragèdia dels dos personatges...molt tendre. Poques pel·lícules m'han arribat a trasmetre tant tot i que en tinc moltes de preferides.

De totes maneres, "Elegy" no s'allunya tant d'aquest art cinèfil que ens crea Isabel Coixet en cadascun dels seus projectes.

Grans frases III

Sempre m'han dit i continuo pensant que...la clau de tot està en les petites coses.

Grans frases II

En la música tots els sentiments tornen al seu estat pur i el món no és sinó música convertida en realitat.

Schopenhauer

Un somriure significa molt. Enriqueix a qui el rep, sense empobrir a qui l'ofereix. Dura un segon pel seu record i, a vegades, mai s'esborra.

Anònim

Sant Jordi

Imatge extreta d'Internet













Moltes gràcies cavallers per les quatre roses rebudes i pels dos llibres. Aquestes petites coses, ajuden a fer el Sant Jordi encara més especial del que és.

Memòries de cap de setmana II

Dissabte 19 d'abril

Roger Mas Quintet. Jazz Cava de Vic. 23:00h.

El jazz lluny de ser un gènere elitista com s'ha dit moltes vegades, segueix sent almenys pel que respecta la meva opinió un dels estils més tècnics i complicats de la música. Aquesta etiqueta que moltes vegades ha obtingut, no té massa sentit si tenim en compte el seu origen, un rock'n roll fusionat que va acabar derivant amb aquest estil tan propi i peculiar.
Personalment, fa poc temps que m'hi he anat endinsant i tampoc és una música que escoltaria a tota hora però de tant en tant, una cançó, un concert...entra bé.
Sobretot, trobo fantàstics aquests estils fusió que hi ha actualment, com ara; algunes grans veus incorporades en el jazz o bé altres estils musicals amb alguns tocs d'aquest...em semblen brutals. Norah Jones seria un exemple, tot i que últimament ha adquirit una tendència massa comercial.
Com ara deia, la tècnica és una de les característiques d'aquest gènere musical. El nivell instrumental sol ser alt i el piano és la clau (aquest comentari no té cap mena d'objectivitat).
Lligat amb això, aquest dissabte em vaig animar a anar a veure a en Roger Mas, no el cantautor (tenen el mateix nom) sinó un pianista de jazz amb el seu quintet que, últimament ha estat força reconegut. La veritat és que va ser bastant impressionant tot plegat. En Roger tocant el piano amb aquesta força, el bateria molt contundent i totalment sincronitzat, el contrabaixista posant-hi el seu toc personal, el saxofonista i trompetista increiblement intensos i el guitarra tres quarts del mateix. Sincerament, em va semblar un gran concert. Al principi van començar molt animats i, a estones melòdics i després al final es van anar apalancant un xic més. Hi posaria un notable perquè, com he dit...el jazz tan pur és només pels apassionats com ara en Roger i la seva banda i els mestres de sempre com John Coltrane, Bill Evans, etc.

Memòries de cap de setmana I

Divendres 18 d'abril

Concert a Hostalets de PowerSlave, grup tribut a Iron Maiden. La veritat és que l'espera es va fer llarga, pel fet que era divendres i que anàvem expressament a veure a aquest grup, tot i que els tocs freaks de Moreno del Metal evitaven l'avorriment. Segueixo pensant, però, que a en David se li dóna molt millor la interpretació que el cant. Podria ser un showman excel·lent. Al final, doncs, els Powerslave no em van decebre. Clavant amb una potència fulminant les versions d'Iron Maiden, vaig sortir d'allà satisfeta. La tècnica musical està increiblement aconseguida, sobretot tenint en compte el currículum i la professionalitat dels integrants del grup. Quim Abramo n'és un dels exemples. Un guitarrista excel·lent que va estudiar música a Berkeley, col·labora amb la revista Guitar Player, ha format part de nombroses bandes i actualment és professor de guitarra a l'Escola de Música de Vic i roman com a guitarrista en diverses bandes cultivant diferents estils musicals (jazz, funky, rock, rock progressiu...). Des d'aquí, també volia felicitar als altres components, com ara a Guillem Plana (ex-guitarrista d'Udol), a Josep Pedragosa (baix), Víctor Nieto (bateria) i Moisès Lopera (veu). Respecte al cantant, dic el mateix que ha dit en Vicenç Bigas en la crítica del 9 nou: arribar als registres de veu de Bruce Dickinson és molt complicat.
Certament, aquest va ser un gran concert que penso que no va deixar indiferent a cap dels que ocupàvem aquella sala. Haig de reconèixer que Maiden no està present en el conjunt de grups o repertori musical que normalment escolto però davant les coses ben fetes, tot clàssic val la pena. A més a més, amb la música com en tot, sempre s'ha d'estar obert a nous estils musicals, noves tècniques, noves perspectives...tot és aprenentatge.

Demà us parlaré del 2n concert del cap de setmana: dissabte 19, a la Jazz Cava, Roger Mas Quintet. Un altre crac.