Els diners no donen la felicitat, però ens ajuden a crear...

L'òscar a Javier Bardem o al company de la Penélope???

Aquests dies s'està parlant molt de l'òscar a millor actor secundari entregat a Javier Bardem el passat 24 de febrer. Realment, ha estat un òscar merescut o més aviat han estat les urpes de la senyora Penelope Cruz que han ajudat a promocionar-lo? Sincerament, m'agrada Javier Bardem. He tingut oportunitat de veure moltes de les pel·lícules que ha fet i, no he dubtat mai del seu talent. És més, sovint he mostrat la meva admiració cap a ell. Qui hagi pogut veure "No country for old men" (em limito a posar el títol original en anglès perquè la traducció al castellà la trobo malsonant tot i que, per una vegada a la vida, estigui ben traduïda) i conegui el Bardem sabrà que fa un bon paper en aquesta peli però que no sobrepassa altres papers que hagi pogut fer, com per exemple va fer a "Mar adentro". D'acord que, en la primera interpreta el paper d'un asassí en sèrie molt millor que ho podria fer Michael Douglas, però és que superar aquest cercle d'actors de pacotilla que hi ha a Hollywood (podria dir bastants noms, com ara: Sandra Bullock, Sharon Stone, Tom Cruise, etc.) no costa gaire. Fins i tot Penélope Cruz ho ha fet i ja em perdonaran!!! Jo encara no sé que té aquesta dona que no tingui qualsevol altra. Bé, rectifico, té les urpes de les quals parlava abans que poden enganxar qualsevol ésser vivent de Hollywood com en Tom Cruise, for example. El que volia dir, és que el paper d'un assassí en sèrie, em sembla senzillament molt més fàcil d'interpretar que el paper d'un tetraplègic com és el cas de "Mar adentro". Per tant, tenint en compte que els òscars estan molt politizats, que l'argument d'aquesta pel·lícula no em va semblar brillant, que la interpretació d'en Bardem està bé però en té de millors i que el servidor té una relació sentimental amb la Penélope...em fa pensar que, més que valorar al senyor Javier Bardem desgraciadament, aquí s'estàn valorant altres coses.
Però això només són simples percepcions, percepcions d'una persona que no està en el món del cine ni del teatre, les meves percepcions.

Bellesa eterna vs. vellesa real

Ni peelings ni òsties...

Hem arribat a un punt que acceptar la vellesa no entra dins els nostres esquemes.

Jo la reivindico!!

La sony no enganya

Semblava impossible poder enganxar els focs de S. Sebastián amb la càmara. És més, vaig visualitzar les fotos que havia tirat des de la càmara i no es veien bé, però quan les vaig passar a l'ordinador em vaig sorprendre. I es que la Sony...no em decep, vagi on vagi. Llàstima d'aquest cap blanc que hi ha a baix que, desvia una mica l'atenció.

Com el definiríem?

Inventor de la bogeria,
boig dels bojos,
poeta dels poetes,
Adrià Puntí és un personatge infantil, però també vell prematur. La seva creativitat i estranyesa el porten a fer cançons com la del Longui num 13, tot un plaer pels sentits. Escoltar aquesta cançó em transporta a altres llocs on les bones formes deixen de ser-ho i on no hi ha fórmules magistrals. Cadascú inventa, reinventa i viu com un nàufreg. Em deixo portar per aquesta sensació de llibertat, sense pretextos i m'invaeix certa calma. Quan acaba la cançó, aterro i m'alegro d'haver viscut aquest moment dins la cançó. Com deia Bunbury, "encara es pot ser lliure dins de les cançons" fent referència a la poca llibertat que tenim avui en dia amb tot el que ens envolta. Estem totalment controlats i, al mateix temps creiem portar el control de totes les coses. La informació és la que prima. No és que vulgui canviar tot això ni que hi estigui en desacord, ja que formo part d'aquesta esfera. Contradictòriament treballo en un Punt d'Informació i m'agrada ser-hi. Necessito aquestes contradiccions. Únicament reclamo moments com aquests. Espais per desapàreixer. Ara mateix crec que necessito anar de viatge. Quin serà el pròxim destí??

Biografies personal·litzades I. Enrique Bunbury.

Quines ganes tenia de dedicar-te el blog d'una vegada.

Diuen que les coses bones es deixen pel final. Amb això, no vol dir que arribi al final del blog però m'he fet pregar en aquest sentit.

Bunbury, a partir d'aquí moltes paraules sobren. Què dir d'un personatge que no deixa indiferent a ningú. Això és el que m'agrada d'ell. Vagi on vagi la lia. En el fons és una manera de fer màrketing. Hi ha dos tipus de persones: una colla de fidels que el segueixen vagi on vagi (jo m'incloc dins d'aquests) i la resta que més aviat no li tenen gaire simpatia, diuen per la seva prepotència i xuleria. Bé, s'ha admetre també, que segur que hi ha un 10% que potser no el coneixen o els és indiferent (encara que prèviament m'hagi contradit).

Va començar a despuntar amb Heroes del Silencio, un grup Saragossà, quan tenia 21 anys. A partir d'aquí, la seva particular veu, la seva posta en escena i actitud xulesca, l'han portat a ser un dels millors cantants de rock espanyols. Com que aquesta biografia és personalitzada, haig de dir que per a mi és un dels millors cantants que hi ha al món. Heroes del Silencio durant 20 anys han estat un dels millors grups que han anat sortint per aquí i van tenir una gran afluència a Europa (sobretot alemanya), Estats Units i Sud-Amèrica.

L'any 1998-1999 la banda es dissolt per mutu acord i Enrique Bunbury inicia la seva carrera en solitari. És a partir d'aquí quan, per una banda perd molts fans radicals de l'antiga banda però alhora guanya un altre tipu de públic al mateix temps que guanya quan a crítica periodística. Els seus inicis en solitari no van ser fàcils ja que va trencar absolutament amb l'estil musical d'Heroes i amb els pas del temps ha anat fent discos de tots els estils (rock electrònic, música de cabaret, ranxeres, etc) que l'han anat enriquint com a músic i compositor. També ha anat recuperant tots aquells fans que es van rebel·lar en contra d'ell quan va decidir deixar la banda. El novembre del 2006 vaig poder presenciar una de les seves millors actuacions al Liceu de Barcelona juntament amb Nacho Vegas en un concert acústic. Una nit màgica.

El 2007 ens sorpren la notícia de la tornada de la banda, Heroes del Silencio, els quals es reunien per fer una gira de 10 únics concerts per Espanya, Estats Units i Sud-Amèrica. Jo vaig estar al de Saragossa a l'octubre i va ser espectacular. Ara ens manté a l'espera del seu nou disc que segurament veurà la llum a principis d'octubre.

Tot el que ha fet aquest home m'ha agradat, tots els seus discos (sent de estils diferents), m'agrada com a frontman, m'agrada la seva actitud xulesca i la seva sinceritat davant dels mitjans, però el que no canviaria és la seva gran veu. No tinc crítiques.

El mar... el gran desconegut.