La decadència del geni

Asseguda a primera fila i observant el projector que hi havia al fons, les ganes que sortís es feien evidents.

Moguda per la contemplació d'aquell video en el projector d'un encenedor groc que xocava una vegada i una altra contra les roques del mar de la Costa Brava, intentava desviar l'atenció perquè aquella imatge tant repetitiva, ja m'estava resultant marejadora.

La primera actuació va ser el punt culminant per desitjar amb força l'entrada de Puntí. Un personatge amb una única peça de roba i la guitarra va aparèixer cantant d'entre el públic. La desafinació era totalment evident i la música tampoc despertava interès. Els ecos en silenci que demanaven l'entrada del geni es podien sentir encara que no s'escoltessin.

I quan el geni apareix al Teatre Cirviànum, la contundència musical i la força queden totalment paleses. Una entrada amb la guitarra acústica a les mans, acompanyat per un baixista, bateria i una altra percussió afegida donen ritme a la sala. Tremola el teatre Cirviànum i l'electricitat i la química està totalment present entre el públic. Tot d'ulls atents i orelles escoltant sense desaprofitar ni un moment. L'atmosfera de la màgia ha començat a fer efecte. Llavors es fa evident l'essència de la genialitat. Tot sona com ha de sonar; moltes notes sense ser excessives que es converteixen en una perfecta harmonia unit amb un toc innat, propi i natural i amb lletres que fan imaginar.

Mirall capgirat i Ull per ull amb Puntí al piano reafirmen aquest estat. Aquests acords clàssics però bells adornen amablement les melodies d'ambdues cançons. Aquest instrument, és el seu fort. Les llàgrimes del talent es donen a conèixer en acabar Mirall capgirat.

Però és en aquest moment, quan les notes arriben al seu punt més àlgid de màgia i el geni és geni, que tot es trenca. Ha entrat en decadència. És l'estat més deplorable de l'ésser humà. En certa manera, la lluita contra le genialitat, contra un talent. I aquí, apareix un sentiment d'impotència i de llàstima entre el públic que es fa notar. I les paraules passen a no tenir sentit, les cançons passen a ser inacabades, les interrupcions cada cop es fan més presents. Burles absurdes, insults i constants desviariacions fan girar el camí d'aquell primer tastet.

El talent ja no ha aguantat amb la seva màxima esplendor. La mateixa força que l'ha convertit en talent, ara s'apodera d'ell per transformar-lo en un caos absolut.

Algun altre tema que s'obliga a fer, es la lluita contra aquestes dues forces, l'interpreta bastant bé però poc després, abandona. El caos l'ha vençut. És la decadència del geni. Ja no hi ha sortida. La màgia s'ha trencat i ara només és un mirall.

I jo que esperava el Longui num 13...

TB