Només quan siguem capaços de contemplar i entendre totes les possibles perspectives, podrem viure sense prejudicis.

TB

Ostres...ara mirava l'últim cop que vaig escriure al blog i ja ha passat algun dia...he anat mirant la freqüència d'escrits que tenia l'any passat quan vaig iniciar el blog i m'ha creat certa nostàlgia: primer, al recordar alguns dels escrits que havia fet que són reflexions vàries o la història dels moments musicals, en què a cada escrit explicava a la meva manera la biografia d'un músic, curiositats de la seva vida, la lletra d'algun tema en concret i alguna frase especial d'aquest. Segonament, també m'ha creat certa ràbia el fet que ho hagués deixat durant tant temps...suposo que no tinc excusa però l'explicació més fàcil per a mi és que he estat per altres coses, jejjejejjeje.
D'ara en endavant, em proposo a seguir comentant les meves petites històries, les meves neures, els meus plaers musicals, etc.
Com que el tema dels moments musicals, em va agradar molt fer-lo i de fet, no l'he considerat mai com acabat, avui seguiré amb un altre moment, el 9.

Moment musical nº9

The cure

Avui li toca el torn a The Cure, aquesta banda de rock que va néixer a finals dels 70 i que tenen unes quantes cançons força emblemàtiques: Boys dont cry, Friday, Lullaby i Lovesong. Aquestes podrien ser les més conegudes. The Cure és la típica banda adolescent d'aquella època, però la veu de Robert Smith, el seu aspecte gòtic a l'estil Johny Deep a Eduardo Manostijeras i les lletres del temes -més aviat introspectives i força pessimistes-, l'han convertit en tot un clàssic del rock "gòtic" i ha prolongat la banda en el temps.
La lletra que us poso a continuació és la: Lullaby, una lletra prou curiosa ja que sembla una història de l'Steven King sobre un Spiderman. Els videoclips d'aquesta banda estan molt bé, l'estètica i els papers que interpreten cada personatge (els músics) no deixen de ser factors molt importants per crear aquest ambient de peli de por. No m'estranyaria que a en Robert Smith li agradés en Tim Burton ja que, alguns videoclips em recorden a moltes de les seves pelis.
Si teniu més curiositats sobre aquest grup, podeu consultar la Viquidèdia on hi ha la seba biografia detallada.

Us deixo amb...

Lullaby

On candystripe legs the spiderman comes
Softly through the shadow of the evening sun
Stealing past the windows of the blissfully dead
Looking for the victim shivering in bed
Searching out fear in the gathering gloom and
Suddenly!
A movement in the corner of the room!
And there is nothing I can do
When I realise with fright
That the spiderman is having me for dinner tonight!

Quietly he laughs and shaking his head
Creeps closer now
Closer to the foot of the bed
And softer than shadow and quicker than flies
His arms are all around me and his tongue in my eyes
"Be still be calm be quiet now my precious boy
Don't struggle like that or I will only love you more
For it's much too late to get away or turn on the light
The spiderman is having you for dinner tonight"

And I feel like I'm being eaten
By a thousand million shivering furry holes
And I know that in the morning I will wake up
In the shivering cold

And the spiderman is always hungry


-The Cure-

TB

Què passarà aquest any amb la crisi?? Minvarà la nadalmania?? jo crec que no. Les obligacions, són obligacions. I jo em pregunto, què té aquesta festa d'espontani?? t'obliguen a decorar el pis o la casa, t'obliguen a consumir (quilos i quilos de menjar que la meitat s'acaben llençant i regals, per a tothom i...pel tio, pels reis. Encara és molt que no s'hagin inventat més dies!), t'obliguen a reunir-te amb la família (t'has de veure les cares en el moment i amb algú que no et fa massa gràcia veure, altres sí). És a dir, tot això és equivalent a = calers. Potser aquest any, alguna cosa es notarà en les compres, però segur que hi ha gent que ha estalviat per això. És com una cosa sagrada.
Tots ens queixem, però a l'hora de la veritat estem ficats dins el pou, menjant més que mai, comprant més que mai, explicant els mateixos acudits de cada any. Any rere any es repeteixen. Aquell tiet que es creu molt creatiu i que es pensa que és el primer cop que els explica, t'arriba amb el mateix repertori. Per no parlar de la loteria i...els programes televisius!!! jejjejejjejee.

Va...per avançat...bon nadal a tothom, bones festes i...què més hi ha?? Ah si!!! I...BON ANY

...El pensador dels gats...

Privacitat ?¿?

Foto extreta d'Internet

Privacitat? Què és això?? poses el nom de qualsevol persona al google i tothom té un historial; o bé per un blog, per un myspace o per un facebook. Amb una mica de sort, pots ser afortunat i que ningú hagi penjat un vídeo de tu al youtube (exagero) o pot ser que ara mateix algú s''estigui descollonant veient un vídeo teu que algú ha penjat des de la finestra de casa seva mentre tu estaves escarxofat al sofà. Són exemples del que avui anomenem interconnexió. No tot són crítiques, avui en dia pots promocionar-te a través de la xarxa, facis el que facis. El que guanyem per un cantó ho perdem per l'altre. S'ha acabat això d'escriure el típic diari amb clau en què tu i només tu i, com a molt, la teva amiga de l'ànima sabia. O encara hi ha algú que tingui un diari personal?? Potser queden coses personals i sort, però és evident que es van perdent...
Havia dit que no em faria un facebook perquè entre el blog, el myspace i un pis, no dóno a l'abast, però...el diable ha trucat a la meva porta...jejejjejje. És molt temptador tot això!!!
I vinga, ara ja hi sóc. I...m'ha sorprès moltíssim. És un tot un món. Pots afilitar-te a un club de fans, pots crear grups, comunitats, tothom et busca, tu trobes a tothom...increïble.
Però tot això també té la seva part negativa: un total control del que fem o deixem de fer, virus, hackers, pèrdua de temps...
L'altre dia vaig llegir que ara ja hi ha empreses d'Internet que es dediquen a netejar el teu historial i també a canviar-te tots els teus usuaris i contrassenyes, ja que alguns espavilats es dedicaven a robar la identitat a altres usuaris i a fer-los putades. Havia sentit algun cas d'algú que havia perdut la feina per culpa d'un hacker d'aquests que s'havia dedicat a criticar el jefe com si fós ell. O de gent que han perdut amics, perquè algun suposat "fantasma d'internet" s'hi havia posat pel mig...
Suposo que tot té la seva part bona i dolenta...
Jo no voldria criticar tot això, ja que jo sóc la primera que m'hi barallo bastant. Ens hi podem divertir sempre i quan tenint en compte quin són els límits.
Quin escrit tant formal!!!

TB

Gran concert

L'emoció torna. Dissabte passat, aproximadament cap allà a les 6 de la tarda tenia els nervis a flor de pell. En sentit positiu, es clar. El motiu; concert de Bunbury al Palau St. Jordi.
Vam sortir autopista avall a les 19:30 i ja estava realment preocupada per si podria agafar un bon lloc a pista. El concert era a les 22h. Sí, és cert, quedaven dues hores, però...per si les mosques.
La C-17 estava atapeïda de cotxes...què està passant avui??? d'on collons surten tants cotxes??
Estava clar que les meves preocupacions no tenien cap mena de sentit, però jo patia...

......

Vam arribar perfectes de temps. A les 20.30 aparcàvem davant del palau. Vam caminar els aproximadament 10 minuts que porten des de l'aparcament fins al capdamunt del palau. Bones vistes, per cert!!! I evidentment quan vam arribar...dues cues hiperllargues on no es veia el final envoltaven el palau. La gent ja anava entrant i per tant, encara arribàvem més o menys a temps per poder agafar un bon lloc, però...hi havia massa gent, collons!!

Després de fer una estona de cua i observar al personal: barrets, botes de cow boy, autèntics imitadors de l'artista i rockeros per excel·lència potser més fans d'Heroes del Silencio que de Bunbury estaven tots allà a punt per entrar. Almenys hi ha públic adult, que vas a un concert de fito i et trobes a 10.000 adolescents acompanyats dels pares. Evidentment, Bunbury no fa música per adolescents i no vull dir que aquests tinguin mal gust.

Ja a pista, vam poder posar-nos bastant al mig, no molt endavant tampoc, però en un lloc on es veia bastant bé l'escenari i especialment el cantant. Vaig aprofitar per quedar entre la multitud amb una amiga de Barcelona que feia bastant temps que no ens vèiem. Va costar trobar-nos, però al final quan va aixecar el seu bolso cap a dalt, vaig saber que era ella. Només ella podia portar aquell particular bolso-motxilla de vinyetes de còmic.

A les 22h el Palau estava bastant ple, no del tot tal com he llegit a les crítiques, tot i que jo des de baix no ho vaig saber veure massa. I passats cinc minuts...un cercle de colors invaïen l'escenari al mateix temps que entrava la banda i, per últim: Bunbury. Portava uns pantalons molt estrets de color negre amb una espècie de cremalleres al costat, jaqueta negre, barret de cow boy i...ulleres de poli. Comença l'espectacle. Sense càmara de fotos, però. Just quan l'anava a encendre, em falla. No sé què li ha passat, però té mala pinta, diria que s'ha mort.

Comença amb el El club de los imposibles una cançó molt potent del disc flamingos. Segueix amb la nova, de l'últim disc: Hellville de Luxe: El hombre delgado que no flaqueará jamás. Particularment, la trobo massa llarga i repetitiva. És la que menys m'agrada del disc i la que més ha sonat.

Així, anava intercalant temes antics amb la presentació dels temes nous de Hellville de luxe: possiblement un dels discos més rockeros que té en solitari. Alguns temes recorden a antigues cançons d'heroes del silencio i altres a antigues cançons en solitari de Bunbury però en versió rock. També anava canviant la vestimenta i la decoració de l'escenari en funció dels temes. És una de les coses que l'artista habitualment li agrada currar-se. Tot a l'últim detall.

Haig de dir que, comparat amb el concert de l'any passat d'heroes, aquest va ser més modest, però també més acollidor i Bunbury estava en plena forma i amb tot el seu potencial de veu. Cosa que a Heroes, estava malalt (se sap que va sortir a l'escenari amb grip) i per això tenia menys veu. També el teníem més a prop que a Saragossa, però també s'ha de dir que hi havia dos paios molt pesats al meu costat que no paraven d'empènyer i cantar fatal. Això va ser el que em va fallar. Respecte el concert del Liceu, no es pot comparar, ja que aquell és únic i irrepetible per l'espai, l'acústic i...el moment.

És a dir que, davant de totes aquestes crítiques que ha rebut últimament sobre plagis i altres històries, ja pot plagiar, però que cada cop que surt a l'escenari, demostra un cop més que...no ha sortit de cap concurs tipu OT sinó que el que té s'ho ha currat amb aquesta gran veu i carisma que l'envolta.

El final ens va sorprendre; es va despedir brindant fotent-se una copa de ron: a salut nostre!!!!!

I a la seva!!!

Un respir

Com que últimament tot peta: cau la borsa, cauen els llocs de treball, l'habitatge, l'educació, la sanitat...estem arribant al límit. Es veia a venir...però no seré jo qui insisteixi més en aquest tema tal com ens bombardegen els mitjans últimament. Entenc que és preocupant i important a l'hora, però aquesta allau està provocant més pànic que capacitat per pendre decisions o solucionar el tema...

Les coses no s'han d'ignorar però tampoc ens hi hem d'obsesionar, simplement cadascú hi ha d'aportar el seu gra de sorra...

Us deixo amb unes frases molt bones que evidentment, no solucionaran res, però almenys per uns moments podrem deixar anar la imaginació tranquil·lament.

La resposta amic meu, és en el vent -Bob Dylan-

Les cançons son justament pensaments, per un moment paren el temps, escoltar una cançó és escoltar alguns pensaments. - Bob Dylan-

Els grans quadres no haurien d'estar en els museus. Els quadres haurien d'estar: en els murs dels restaurants, en les grans superfícies, en els labavos públics, la música és la única cosa que està en consonància amb el que passa al nostre voltant. Són els museus que han de desaparèixer. -Bob Dylan-

Sóc un somiador, però no sóc l'únic. -John Lenon-

Quan tenia 9 anys, vaig sentir que podia arribar a ser: una estrella del rock, un astronauta o president del govern. -Kurt Kobain-.

Sóc infantil però també un vell prematur. -Adrià Puntí-.

TB