sense capes

Sense capes
Escriure sense parar,
avui necessito expressar,
potser és que s'acosta final de setmana i,
com a tal, és indispensable treure l'energia acumulada.

Com deia el mestre: les coses estan canviant,
ja fa alguns anys que al mes de maig podia lluir jaqueta prima,
i ara, només s'ha de veure: abrics, paraigües, mocador i mal humor.

Ara ja sí que ho puc dir,
que espero amb delit que arribi l'estiu;
que els carrers es tenyeixin de groc, que sentim la melodia de les aus
i que el vent mostri la seva millor faceta.

Ara que el riu té un bon cabal i que
ja hem perdut tots els possibles paraigües que teníem a casa,
val més deixar-ho així, canviem de tema.

Per un forat vaig veure la primavera
però algú em va tocar per darrere i em va dir que:
que estava fent? que baixés dels núvols!!

Ara sí que ho puc dir,
que espero amb delit que arribi l'estiu,
que els carrers es tenyeixin de groc, que poguem anar sense capes, tal com som.

TB

Diumenge

Cançons que em fan pensar en petits moments viscuts,
discursos que sento i sento i no em crec,
flors que néixen després d'un hivern gelat de fred,
jocs de sentiments que comencen i no s'acaben,
tecles i notes que es toquen i que després es perden en la immensitat.

Així perdo el temps el diumenge,
no em puc creure que hi hagi tants detalls,
quan escric ho veig i m'ho crec,
perdo el temps, perdo el Nord, observant,
això és el que m'agrada.

Un got d'aigua mig buit a la punta de la taula a punt de caure,
una planta que va creixent amb la força de la llum,
uns ciclistes que passen per baix, que curiosament em veuen i em saluden,
un gos que busca desesperdament el seu menjar del dia,
la música de l'Anna Roig que penetra directament dins les meves entranyes..
un documental sobre la mitologia grega que em desperta un gran interès,
un somni totalment en desequilibri per a mi aquesta nit i que,
encara recordo.

El teu somriure davant el meu,
un viatge a NY el proper estiu,
aquell cafè escumós acabat de fer,
la conversa amb una amiga que m'ha trasbalsat,
una frase que semblava una promesa i que ha resultat ser un engany.

Així perdo el temps el diumenge,
no em puc creure que hi hagi tants detalls,
val la pena parar-s'hi cosa que no fem normalment,
ja que passen desapercebuts.
Perdo el temps, perdo el nord,
això és el que m'agrada: el diumenge.

De tot

Tants dies esperant per poder publicar un comentari, tantes sensacions reprimides... i ara que hi sóc, no sé ni com començar, són moltes coses les que volia dir...

En primer lloc que, altre cop m'ha captivat el carnaval de Torelló...(per 27 any consecutiu?). Sé que hi haurà gent que pensarà que és totalment exagerat el que sento, però la veritat, no me'n sé amagar. Un cop més: em cau la baba davant de tanta participació, tant curro, originalitat i ganes de passar-s'ho bé. Disfresses com; els paracaigudistes (diuen la disfressa de la crisi perquè estava feta amb els mínims recursos i feia gran efecte), les meduses, les meves estimades oques (guanyadores), els avatars, els flamencs, etc. em trec el barret!

Una altra cosa que volia dir és que, estic commocionada amb l'estrena de la nova peli d'en Tim Burton de L'alicia al país de les maravelles. Ja em mossego les ungles. Crec que, ha estat una de les meves moltes pel·lícules preferides de la infancia però el fet de saber que aquesta nova versió passarà per les mans d'aquest gran director em supera (en sentit molt i molt positiu).

I ara, canviant de tema, abans estava xafardejant pel facebook i he descobert el blog del programa ànima i, m'ha agradat bastant, surten les coses previstes per cada programa i està molt bé. He trobat un vídeo molt xulo d'animació sobre uns convidats que hi haurà aquest any a l'animac. Us el recomano, es diuen: The quay brothers.

I, per avui crec que ja està bé, els retorns han de ser curts per no cansar.

L'ànima es pot veure si intentes arribar-hi

TB

John Lennon

I LOVE YOUR GLASSES...

TB

Com enganxa la Salander....

És cert que em costa enganxar-me als best-sellers i molt. En general, per llegir sóc força especial, no m'enganxo a qualsevol llibre i és més, aquests grans èxits tant esperats i tant llegits per tothom sempre m'han provocat desconfiança. No m'ha passat això amb la trilogia de l'Stieg Larsson. En un principi, pensava no llegir-la, tot i que pel que m'explicaven, em cridava l'atenció l'argument.

Així doncs vaig decidir veure la pel·lícula i em va agradar bastant. Tot i que no era més que un thriller, em va produir molta curiositat el personatge de la Salander. Hi havia tant per conèixer d'aquest personatge...i a la peli no sortia pràcticament res de la seva vida personal. Però aquestes petites pinzellades que va anar deixant sense mostrar moltes coses van ser el que em va portar a decidir llegir-me la segona part de la trilogia: La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina on explica tota la història del personatge, del seu caràcter, del seu passat, de l'infern que li ha tocat viure a partir de tot l'entramat de personatges que ha estat rodejava al llarg de la seva vida i que li han acusat aquesta fòbia social que té i sobretot, l'admiració d'en Michael Blomkvist que sent cap a ella que farà que es jugui la vida per ella diverses vegades. La vaig trobar genial.

Ara estic a la tercera i última part: La reina al palau dels corrent d'aire. Tot just he començat però està molt emocionant.

En resum, la Salander és un personatge molt profund que cada dia et sorpren i que no deixa indiferent a ningú. En Mikael sent passió per la seva feina i per la Salander i la seguirà on sigui. En Zala, el pare de la Salander és un personatge que em penso que no té res de bo, l'únic, la seva intel·ligència, perquè, jo diria que no és pot ser més cabró. Els personatges policíacs reflecteixen la realitat. El primer tutor de la Lisbeth és un personatge molt tendre i bastant clau i el seu segon tutor, en Nils Bjurman és un altre cabró que li està molt bé el que li fa la Salander!!! Una de les moltes coses que té la Salander és que sap venjar i quan ho fa, ho fa bé. L'escena del tatuatge és boníssima.

Espero que no em decebi la tercera part del llibre i les altres dues pel·lícules.

Si sou antibestseller (és un dir) com jo, no us deixeu portar per les aparences.

TB

Sardenya

Tal com la imatge indica, Sardenya és un fantàstic lloc per gaudir de tranquil·litat i per desconnectat durant uns dies: platges fabuloses, poc turístiques, racons on només hi ets tu, bon menjar, etc.

La zona on hem estat nosaltres ha estat just al mig de la illa i era una zona extremadament rural i poc turística. Moltes vegades hem anat sols per la carretera. La casa on dormíem i sopàvem era espectacular. Quins menjars!!! I molt bon tracte per part dels italians.

Hem fet forces sortides amb el cotxe cap a altres punts de la illa, com al Nord on vam visitar l'Alguer (fantàstic!), Bosa, el Cabo Cacia i alguna coseta més. L'Alguer, que és la popularment ciutat coneguda de Sardenya és impresionant per la seva gran muralla que rodeja el mar i els seus carrers tant entranyables i a més a més fa gràcia poder parlar tranquil·lament amb la teva llengua a molts llocs.

Vam fer alguna altra sortida cap al Sud, cap a Cagliari i sobretot, a destacar un racó per recrear-s'hi, al poble de Chia, una cala anomenada Cala Chipola. La platja té diferents colors; des del blau, passant pel verd, el gris...

Evidentment, la part del mig que és on estàvem nosaltres, vam explorar-la gairebé tota: hi havia moltes platges per triar: una que la sorra estava formada per quarz blanc i una altra que la sorra era completament blanca...

El paisatge característic de Sardenya, també sorpren per les seves altes muntanyes i la verdor.

Totalment recomanable per unes vacances de poc estrés i amb ganes de disfrutar de les platges.

TB

La calor

...La veritat és que em despistes,
em treus la gana,
em canses,
em veus així i no fas res,
tu segueixes...
però m'agrades!!!

TB