I...apareixia en els seus somnis. Dia rere dia, com si fos la seva pròpia ombra. En poques ocasions la veia o la sentia, però estava allà. Havien fet massa tros de camí, a vegades ben pla i sense ambivalències. Però, com és evident, sempre hi ha obstacles i n'hi havia hagut. A mig camí, s'havia replantejat tornar enrere moltes vegades però sempre hi havia aquella veu interior que l'empenyia a tirar endavant i, quan sentia aquella força que li donava allò, estava disposada a caminar cap al més camí dels infinits.
No calien les paraules, es comunicaven a través de la mirada. El llenguatge no-verbal era el seu mitjà de comunicació. Sentir, sentir, sentir. El llenguatge és un invent humà molt productiu però en aquest cas estaven més enllà, en un altra dimensió, en un altre pla de consciència on les paraules resten.
I així seguirà, lluny o a prop, el silenci no es fondrà, seguira en un nivell còsmic i només ella i allò que semblava la seva ombra es mantindrà la resta dels seus dies.
I ella li va transmetre: "T'esperaré en una altra vida".
