La impaciència del silenci, la calma del soroll, l'extravagancia de la rutina, la veritat de la mentida i la fredor dins l'explosió.
Li semblava que amb qüestió de pocs dies, les coses havien canviat. La llum natural havia disminuït, s'havia fet més gris. La nit era més nit. Era molt més fosca que de costum. La lluna es podia olorar però no a primer cop d'ull, no es veia clarament. Hagues necessitat uns binocles o un bon telescopi per aconseguir entrar en detalls. Poder contemplar d'aprop aquella immensitat era una assignatura pendent. Era un bon exercici d'humilitat. Un univers inacabable per sobre de tot i de tots. No som tant importants. Però el que ella buscava era la bellesa i a través d'un telescopi la podia trobar en cada detall. Estava tant a prop que podia resseguir el contorn de cada estrella, podia canviar la forma i pintar els planetes.
El temps passava més ràpid. Encara hi havia reminiscències de l'estiu però ara als matins els cotxes es tenyien de blanc i l'aire fred penetrava dins la pell i donava un toc d'amargor en les converses, un toc també de timidesa, donava un esperit amb necessitat de protecció. Si hagues estat un cargol, hagues entrat dins la closca i no hagues sortit mai més. Tres mesos abans, ella s'hagues deixat dir el que fes falta, estava en un núvol, no veia res més que aquella càlida atmosfera que la feia sentir bé. Aquelles xerrades a l'aire lliure que podien durar tota una nit amb el sol i la lluna en perfecte harmonia i sense observar el pas de les hores. Tota una activitat concentrada fora del seu propi niu, sense necessitat de tornar. Només marxar. Nits creatives amb el soroll d'una música que feia saltar i ballar en qualsevol cas i inventar allò inventable. Tot era diversió i energia positiva. Ara s'havia invertit la tendència. Tenia necessitat de tornar al niu.
Però en el fons, li agradava aquella sensació ja que li feia equilibrar l'energia que havia desprès a l'estiu, però com que encara estava en transició, les contradiccions apareixien en un perfecte estat: l'impaciència del silenci, la calma del soroll, l'extravagancia de la rutina, la veritat de la mentida, la fredor dins l 'explosió...la lluita d'una estació contra una altra s'imposava en el seu cos com si estigues posseïda.
Ara era conscient que havia de gaudir d'aquella nova etapa, d'aquell període de fred. Havia de treure'n partit. A partir d'ara, tot serien: converses al costat de la llar de foc, llibres i pel·lícules que canvien la vida, cançons que recorden a moments i a persones especials, aire fred que surt de la boca en diverses formes, sentiments que no destrueixen, decisions fermes, hores marcades i una bona tassa calenta de xocolata desfeta quan fes falta.
TB