La decadència del geni

Asseguda a primera fila i observant el projector que hi havia al fons, les ganes que sortís es feien evidents.

Moguda per la contemplació d'aquell video en el projector d'un encenedor groc que xocava una vegada i una altra contra les roques del mar de la Costa Brava, intentava desviar l'atenció perquè aquella imatge tant repetitiva, ja m'estava resultant marejadora.

La primera actuació va ser el punt culminant per desitjar amb força l'entrada de Puntí. Un personatge amb una única peça de roba i la guitarra va aparèixer cantant d'entre el públic. La desafinació era totalment evident i la música tampoc despertava interès. Els ecos en silenci que demanaven l'entrada del geni es podien sentir encara que no s'escoltessin.

I quan el geni apareix al Teatre Cirviànum, la contundència musical i la força queden totalment paleses. Una entrada amb la guitarra acústica a les mans, acompanyat per un baixista, bateria i una altra percussió afegida donen ritme a la sala. Tremola el teatre Cirviànum i l'electricitat i la química està totalment present entre el públic. Tot d'ulls atents i orelles escoltant sense desaprofitar ni un moment. L'atmosfera de la màgia ha començat a fer efecte. Llavors es fa evident l'essència de la genialitat. Tot sona com ha de sonar; moltes notes sense ser excessives que es converteixen en una perfecta harmonia unit amb un toc innat, propi i natural i amb lletres que fan imaginar.

Mirall capgirat i Ull per ull amb Puntí al piano reafirmen aquest estat. Aquests acords clàssics però bells adornen amablement les melodies d'ambdues cançons. Aquest instrument, és el seu fort. Les llàgrimes del talent es donen a conèixer en acabar Mirall capgirat.

Però és en aquest moment, quan les notes arriben al seu punt més àlgid de màgia i el geni és geni, que tot es trenca. Ha entrat en decadència. És l'estat més deplorable de l'ésser humà. En certa manera, la lluita contra le genialitat, contra un talent. I aquí, apareix un sentiment d'impotència i de llàstima entre el públic que es fa notar. I les paraules passen a no tenir sentit, les cançons passen a ser inacabades, les interrupcions cada cop es fan més presents. Burles absurdes, insults i constants desviariacions fan girar el camí d'aquell primer tastet.

El talent ja no ha aguantat amb la seva màxima esplendor. La mateixa força que l'ha convertit en talent, ara s'apodera d'ell per transformar-lo en un caos absolut.

Algun altre tema que s'obliga a fer, es la lluita contra aquestes dues forces, l'interpreta bastant bé però poc després, abandona. El caos l'ha vençut. És la decadència del geni. Ja no hi ha sortida. La màgia s'ha trencat i ara només és un mirall.

I jo que esperava el Longui num 13...

TB

El cacau, les avellanes i la maduixa dolça.

Aquella olor era cada cop més intensa. Era una barreja entre el cacau, les avellanes i una maduixa ben dolça. Es feia present cada dia durant el seu trajecte. El seu nas no donava crèdit del que ensumava. Primer començava a notar un petit aroma tot caminant des de l'altra punta del poble fins que passava per davant d'aquell parc i...màgia!! apareixia l'olor de cacau, avellanes i maduixa dolça. Aquell era el punt màgic i àlgid de la bona olor. Tenia clar que, per moltes fragàncies que hagues utilitzat al llarg de la seva vida, havia trobat la definitiva. Algun dia li havien dit que tothom ha de tenir un perfum propi i que has d'anar buscant fins que el trobes. Ella l'havia trobat.
Aquella olor no l'havia sentida mai...! Era com si durant molt temps només s'hagues limitat a menjar pollastre i de cop descobrís el salmó més exquisit. Un nou món s'obria davant les seves possibilitats. Aquella fragància estava feta per ella.
El que la feia trontollar era que, per molt que mirés al parc, no sabia d'on provenia l'aroma. No sabia si era: un postre deliciós, un perfum, l'olor corporal d'algun àngel o el seu propi olfacte que al passar per aquell punt produïa aquella olor.
Ara ja s'havia convertit en una obsessió, cada dia havia de passar pel parc, sentir aquella olor, delitar-se per uns segons i tornar a marxar.
Aquell matí ja tornava a ser allà. Però aquest cop era diferent, ja no sentia res. Quan va sortir de casa, una intuició la va advertir que aquell dia seria diferent. I quan estava venint, ja no notava olor, com altres dies. En arribar al parc, no sentia res. Va marxar decebuda, trista i sense entendre res. Aquella olor havia desaparegut?? Ara començava a fer lligams. Potser era una persona que freqüentava el parc i de sobte, havia deixat d'anar-hi. O potser era algú que, simplement, havia canviat de perfum, sense saber que el que ja tenia era únic i que no el podria substituir per cap altre. O potser era algú que havia deixat de menjar aquell postre deliciós.

Durant uns dies, va anar al parc però l'olor no va tornar. Durant molt temps, va anar sentint altres olors. Una que també li cridava l'atenció era una que va sentir una vegada que semblava: vainilla barrejada amb canyella i mora. Però només la va sentir una vegada.

Va intentar construir una fragància amb les tres olors clau però no era aquell perfum, potser no encertava les proporcions o potser era impossible de crear-la perquè era l'olor pròpia d'algú.

El temps va passar i al final va acabar oblidant la fragància. Però és quan t'oblides de les coses que reapareixen per donar un sentit. Un dia, davant de Nottredame, en un obrir i tancar d'ulls, va notar una ràpida sensació de l'olor a: cacau, avellanes i maduixa dolça. Pensava que l'havia oblidada, però les coses que arriben al cor, no s'obliden fàcilment. Es pot esborrar la imatge però les línies del dibuix no desapareixen completament.

Es va proposar seguir-la, però altre cop, ja no la sentia. Només havia estat un moment, uns segons, però suficients com per recordar un seguit de sensacions que ara mateix no la deixaven viure. Aquest cop no es donaria per vençuda. La seguiria fins a trobar-la. Encara que hagues de recórrer tots els carrers de París i de mig món séncer.

Va caminar dies i nits, tafanejant per tota la ciutat i ensumant tots els racons i, sense adonar-se'n, la va trobar. Quan estava a punt de tornar, es va asseure en un banc i la va sentir com si la pogués tocar. Li va demanar a la persona que s'asseia al seu costat que quin perfum utilitzava i li va contestar:

"-Es això és el que sents" tot apropant-li el llibre que estava llegint amb el punt a la pàgina 120. Aquella magnífica fragància era el punt de llibre perfumat que havia voltat mig món i que cada tarda era passat de pàgina al parc del poble. I el llibre, no podia ser un altre: El perfum de Patrick Süskind.

TB